Fa 74.000 anys, el volcà Toba va protagonitzar una de les erupcions més grans del Quaternari. Però, què va passar amb els humans que van viure aquella catàstrofe? Quants van sobreviure? I què en sabem realment?
L’erupció es va produir a Sumatra, a l’actual Indonèsia. Una estimació clàssica situa el volum expulsat en uns 2.800 quilòmetres cúbics d’equivalent de roca densa. Aquesta mesura descompta els espais buits de la cendra i la pedra tosca per calcular el volum de roca que representa el material expulsat. La magnitud va ser extraordinària: la cendra va arribar fins a l’Índia, a milers de quilòmetres, i s’han identificat partícules microscòpiques de vidre volcànic del Toba en jaciments del sud d’Àfrica.
El seu abast va ser immens, però la presència de cendra en un lloc no significa que tots els territoris patissin les mateixes conseqüències. Per entendre l’impacte cal distingir entre l’erupció, els canvis climàtics que podia provocar i la resposta dels ecosistemes i de les poblacions humanes.
El mecanisme climàtic proposat és aquest: els gasos de sofre que arriben a l’estratosfera poden formar aerosols que reflecteixen part de la radiació solar. Això pot refredar la superfície i alterar les pluges. Si els canvis són prou intensos, poden reduir els recursos vegetals i animals dels quals depenen les persones.
És el que sovint s’anomena «hivern volcànic». En el cas del Toba, però, la intensitat, la durada i la distribució geogràfica d’aquests efectes continuen sent objecte de debat. Una erupció gegantina no permet deduir, per si sola, una crisi igual de devastadora a tot el planeta.
El 1998, l’antropòleg Stanley Ambrose va desenvolupar la hipòtesi que el Toba havia contribuït a un gran descens de la població humana. La proposta relacionava la catàstrofe volcànica amb un possible coll d’ampolla genètic: una reducció de la població capaç de deixar una empremta duradora en la diversitat dels seus descendents.
D’aquí neix una afirmació molt repetida: que només van quedar entre 1.000 i 10.000 parelles reproductores.
Aquesta xifra necessita una correcció important. La «població efectiva» que estimen els genetistes no és un recompte de persones vives ni es pot convertir directament en un nombre de parelles. És la mida d’una població ideal que experimentaria un ritme de deriva genètica equivalent al de la població real.
La influeixen factors com les diferències en el nombre de descendents, les fluctuacions demogràfiques i l’estructura de les poblacions. Per això, una població efectiva petita pot correspondre a un nombre real de persones considerablement més gran.
Tampoc podem atribuir automàticament una reducció de diversitat genètica a una sola erupció. Cal demostrar que les dates, els mecanismes i les evidències encaixen. No disposem d’un cens dels supervivents del Toba, ni sabem quantes persones van morir a conseqüència de l’erupció.
Què sabem, doncs, de la gent que va continuar vivint?
Al sud d’Àfrica, els jaciments de Pinnacle Point i Vleesbaai conserven partícules microscòpiques del Toba associades a un registre d’activitat humana. Un estudi publicat el 2018 va trobar evidències que les comunitats locals van mantenir l’ocupació durant aquell episodi. Eren Homo sapiens caçadors-recol·lectors, i la riquesa dels recursos de la costa podria haver afavorit la seva supervivència.
Això és rellevant perquè mostra que, almenys en aquella regió, no es va produir l’abandonament que esperaríem d’una devastació humana generalitzada. No demostra que ningú patís, però qüestiona una catàstrofe uniforme a escala mundial.
A Dhaba, a l’Índia, un estudi publicat el 2020 va documentar eines de pedra en una seqüència cronològica que travessa la data de l’erupció. La continuïtat de les tècniques de fabricació afavoreix la interpretació que hi va haver poblacions humanes capaces de superar aquell període.
Aquí també cal precisar: les eines, per si soles, no permeten identificar amb certesa l’espècie humana que les va fabricar. Tampoc demostren que una mateixa família o comunitat ocupés el lloc sense interrupcions. Són evidències de continuïtat tecnològica compatibles amb la supervivència regional.
A Etiòpia, el jaciment de Shinfa-Metema 1 aporta una altra peça especialment interessant. Un estudi publicat el 2024 va documentar restes d’activitat humana i partícules del Toba. Les evidències suggereixen un augment del consum de peix en condicions de més aridesa.
Els investigadors proposen que, a mesura que disminuïa el cabal del riu, els peixos quedaven concentrats en basses on era més fàcil capturar-los. Canviar l’alimentació podia ajudar aquelles comunitats a afrontar l’escassetat d’altres recursos. És un exemple concret de flexibilitat davant d’un entorn canviant.
Els supervivents no formen, per tant, una única «tribu perduda» que puguem identificar. Les evidències provenen de comunitats geogràficament separades, sotmeses a condicions diferents. No coneixem els seus noms, les seves llengües ni les històries individuals. En reconstruïm fragments a partir d’eines, sediments, restes animals i altres testimonis arqueològics.
I nosaltres? Som descendents d’aquella gent?
Descendim de poblacions que van viure en aquella època i van deixar descendència fins al present. Però això no permet afirmar que tota la humanitat provingui d’un únic grup reduït de supervivents del Toba. Tampoc podem vincular tots els humans actuals amb les comunitats concretes d’aquests jaciments. Sobreviure a una erupció i deixar una línia de descendència que arribi fins avui són qüestions diferents.
La història del Toba mostra la dificultat de reconstruir una crisi de fa 74.000 anys. L’erupció està ben documentada. El seu impacte climàtic exacte és més incert. I la idea que va estar a punt d’extingir la nostra espècie continua sense estar demostrada.
El que sí que emergeix del registre arqueològic és la capacitat d’algunes comunitats per continuar vivint enmig de canvis ambientals. L’accés a recursos, les condicions locals i la flexibilitat alimentària podrien haver marcat la diferència.
Aquelles persones no sabien que un dia estudiaríem les seves eines per entendre la supervivència humana. Buscaven menjar, aprofitaven el que tenien a l’abast i continuaven vivint. Les seves restes ens permeten preguntar-nos, milers de generacions després, com ho van aconseguir.
Fonts per aprofundir:
USGS — Magnitud de l’erupció del Toba
Robock i col·laboradors, 2009 — Simulacions dels efectes climàtics
Max Planck — La hipòtesi del Toba i les evidències de supervivència
Població efectiva — Definició i límits de la interpretació
Smith i col·laboradors, 2018 — Continuïtat humana al sud d’Àfrica
Clarkson i col·laboradors, 2020 — Ocupació humana a Dhaba
Estudi de Shinfa-Metema 1, 2024 — Adaptació alimentària a Etiòpia
#Toba #EvolucióHumana #Prehistòria #Arqueologia #Antropologia #DivulgacióCientífica
