Olot i les Preses: una variant per reduir el trànsit o una porta oberta a més vehicles, més indústria i menys natura?
Hi ha una qüestió que crec que ens hauríem de plantejar seriosament abans d’acceptar el discurs que la variant d’Olot i les Preses és la solució als nostres problemes de trànsit.
Ens diuen que per l’avinguda Sant Jordi passen prop de 20.000 vehicles diaris i que, construint aquesta nova infraestructura, aconseguiran reduir el trànsit aproximadament un 30%.
Però ens hem aturat a pensar què significa realment tot això?
1. Comencem per les xifres
L’any 2019 es van comptabilitzar aproximadament 16.600 vehicles diaris a l’avinguda Sant Jordi. També sabem que, abans de l’obertura dels túnels de Bracons, es van fer previsions de trànsit que posteriorment no van coincidir amb les dades reals.
Per tant, les previsions de trànsit no són veritats absolutes. Són estimacions que es poden equivocar, i molt.
I aquí apareix una qüestió fonamental que sembla que ningú no vol explicar prou clarament:
Quan construeixes més carreteres i millores les connexions, també pots provocar que hi circulin més vehicles.
Això no és cap ocurrència. És un fenomen conegut en enginyeria del transport com a demanda induïda.
Quan facilites la circulació, fas que determinats trajectes siguin més atractius. Poden augmentar els desplaçaments, aparèixer noves rutes comercials, facilitar-se el transport de mercaderies i, amb el temps, desenvolupar-se noves activitats econòmiques que generin encara més trànsit.
Per tant, qui ens garanteix que aquesta variant no acabarà atraient més vehicles dels que pretén eliminar?
2. Pensem en el futur d’Olot i les Preses
Olot té una característica molt important: està envoltada d’un entorn natural extraordinari, amb un territori limitat per continuar expandint-se.
No estem parlant d’una gran ciutat situada en una plana interminable on es poden construir carreteres, polígons i urbanitzacions sense grans condicionants geogràfics.
Estem parlant de la Garrotxa, un territori amb un valor paisatgístic, agrícola, ecològic i natural excepcional.
I precisament per això em preocupa especialment el que pot passar amb les Preses i el seu entorn.
Si construïm una gran infraestructura que millora considerablement la connexió viària d’aquesta zona, no estarem creant també les condicions perquè, en el futur, augmenti la pressió per desenvolupar més sòl industrial i logístic?
No afirmo que existeixi cap pla ocult per industrialitzar les Preses. El que dic és que una infraestructura d’aquestes dimensions pot canviar les expectatives econòmiques i urbanístiques de tot un territori.
Avui construïm una carretera per solucionar, suposadament, un problema de trànsit.
Demà pot aparèixer la necessitat d’ampliar una zona industrial perquè ara disposa de millors accessos.
Demà passat potser caldrà construir nous enllaços, accessos i serveis per atendre aquesta activitat.
I d’aquí a vint anys ens podem trobar amb un territori molt més urbanitzat, industrialitzat i travessat per vehicles que el que tenim actualment.
És realment aquest el model de futur que volem per a la Garrotxa?
3. Una contradicció que em sembla especialment preocupant
Ens diuen que la variant permetrà reduir aproximadament un 30% el trànsit de l’avinguda Sant Jordi.
Suposem que actualment hi circulen 20.000 vehicles diaris.
Una reducció del 30% significaria que continuarien passant uns 14.000 vehicles diaris per aquesta avinguda.
És a dir, després d’invertir centenars de milions d’euros, construir túnels, transformar terrenys agrícoles i afectar el paisatge, encara tindríem 14.000 vehicles diaris circulant per Sant Jordi, suposant que es complissin les previsions.
I mentrestant hauríem construït una altra gran infraestructura per la qual també circularien milers de vehicles.
Estem reduint realment el trànsit o simplement l’estem redistribuint i creant les condicions perquè augmenti en el futur?
Perquè són dues coses completament diferents.
Podem aconseguir que circulin menys vehicles per Sant Jordi i, al mateix temps, acabar amb més vehicles circulant pel conjunt de la Garrotxa.
I això no seria una reducció global del trànsit.
Seria traslladar una part del problema a un altre lloc, amb el risc afegit de generar nous desplaçaments.
4. Quin preu estem disposats a pagar per aquesta suposada millora?
Estem parlant d’una infraestructura d’un cost econòmic enorme i amb conseqüències territorials importants.
No es tracta únicament de construir un túnel.
Es tracta d’intervenir sobre un territori que té un valor natural i agrícola que no podrem recuperar fàcilment un cop transformat.
I aquí apareix una altra pregunta que considero essencial:
Té sentit justificar una transformació territorial d’aquesta magnitud per aconseguir una reducció prevista del 30% del trànsit en una avinguda?
S’han estudiat prou altres alternatives?
S’ha calculat quant trànsit addicional podria generar la nova infraestructura durant els pròxims vint o trenta anys?
S’ha avaluat l’efecte que pot tenir sobre el desenvolupament industrial i urbanístic de les Preses?
S’ha tingut en compte que una millora de l’accessibilitat pot acabar incrementant la pressió sobre els espais agrícoles i naturals?
Perquè construir una carretera no significa únicament resoldre una necessitat actual.
També significa condicionar el futur del territori durant generacions.
I hi ha una cosa que em preocupa especialment: que utilitzem l’argument de protegir Olot del trànsit per acabar facilitant un model territorial que, a llarg termini, generi encara més circulació.
No podem defensar la natura de la Garrotxa únicament amb paraules mentre transformem progressivament el seu territori mitjançant grans infraestructures.
Tampoc no podem presentar les previsions de trànsit com si fossin certeses científiques inqüestionables.
L’experiència amb les previsions anteriors i els estudis sobre la demanda induïda ens haurien de servir, com a mínim, per exigir prudència.
5. No es tracta de negar els problemes de trànsit
Vull deixar clara una cosa.
No estic dient que Olot no tingui problemes de trànsit.
En té.
Tampoc no estic dient que no hàgim de buscar solucions.
El que qüestiono és que la resposta hagi de ser necessàriament construir una infraestructura d’aquestes dimensions sense demostrar clarament les seves conseqüències a llarg termini.
Perquè el problema no és només quants vehicles circulen avui.
El problema és quants en circularan demà com a conseqüència de les decisions que prenguem ara.
I si construïm més capacitat viària, afavorim nous desplaçaments i augmentem la pressió industrial sobre el territori, podem acabar alimentant precisament allò que diem que volem solucionar.
6. I d’aquí a vint anys, què?
La meva reflexió final és molt senzilla.
Ens prometen reduir un 30% el trànsit de Sant Jordi, però què passarà si d’aquí a vint anys la nova infraestructura ha contribuït a augmentar el trànsit total de la Garrotxa?
Haurem solucionat el problema o haurem gastat centenars de milions d’euros per crear-ne un de més gran?
La Garrotxa no té un territori infinit.
Els nostres espais naturals, els nostres camps i el nostre paisatge no són recursos que puguem substituir quan desapareguin.
Per això, abans de transformar irreversiblement una part del nostre entorn, hauríem d’exigir estudis independents, dades de trànsit verificables i una avaluació seriosa de les conseqüències urbanístiques, industrials i ambientals a llarg termini.
No n’hi ha prou amb prometre que circularan menys cotxes per una avinguda. Cal demostrar que no estarem provocant que en circulin més per tota la comarca.
I, sobretot, ens hauríem de preguntar:
Estem construint la Garrotxa que necessitem o estem preparant el terreny per a una Garrotxa cada vegada més industrialitzada, més asfaltada i amb menys natura?
Perquè quan ens adonem de les conseqüències, potser ja serà massa tard per recuperar allò que haurem perdut.
I encara hi ha una última reflexió.
Si les grans infraestructures viàries fossin sempre la solució definitiva al trànsit, les ciutats que han construït més carreteres haurien resolt els seus problemes de mobilitat fa dècades.
Però sabem que no sempre ha estat així.
A vegades, la solució que es presenta per eliminar un problema acaba generant les condicions perquè aquest mateix problema creixi.
I això és precisament el que hauríem d’evitar a Olot i a les Preses.
No es tracta d’estar en contra del progrés.
Es tracta de preguntar-nos quin tipus de progrés volem i qui n’assumirà les conseqüències.
Perquè el progrés no s’hauria de mesurar pels quilòmetres d’asfalt que construïm, sinó per la nostra capacitat de millorar la qualitat de vida sense destruir el territori que ens fa únics.
La Garrotxa no necessita créixer a qualsevol preu. Necessita un futur que respecti allò que encara tenim.
Com és possible que tinguem una natalitat tan baixa, que molts joves catalans tinguin dificultats per emancipar-se, formar una família i accedir a un habitatge, i que, mentrestant, les administracions apostin per un model de creixement econòmic, demogràfic i d’infraestructures que pot transformar profundament el nostre territori?
Abans de construir grans corredors viaris, hauríem de preguntar-nos si estem creant les condicions perquè les generacions futures puguin continuar vivint a la Garrotxa, o si estem prioritzant un model econòmic que necessita créixer constantment, independentment dels costos socials, culturals i ambientals.
El futur de Catalunya no hauria de dependre únicament de fer créixer la població i l’economia, sinó de garantir que la gent pugui viure, formar famílies, preservar la llengua i mantenir viu el territori.
QUIN MODEL DE PAÍS ESTEM CONSTRUINT I PER A QUI?
Catalunya té una natalitat molt baixa, molts joves tenen dificultats per emancipar-se i una part de la població busca oportunitats laborals a l’estranger.
Mentrestant, continuem augmentant la població i projectant grans infraestructures per sostenir un model de creixement econòmic que sembla no tenir límits.
I jo em pregunto: per a qui estem construint tot això?
Per millorar la vida de les persones que vivim aquí? Per garantir que els nostres fills puguin continuar vivint a la Garrotxa? O per facilitar un creixement industrial, immobiliari i logístic que beneficiarà principalment determinats sectors econòmics?
Perquè una cosa és el progrés i una altra és créixer indefinidament sense preguntar-nos si aquest creixement millora realment la qualitat de vida.
No podem tenir un territori limitat i actuar com si fos infinit.
No podem lamentar que els joves no puguin formar una família mentre ignorem les dificultats econòmiques que pateixen.
No podem defensar el paisatge de la Garrotxa i, al mateix temps, transformar-lo progressivament en un corredor de carreteres i activitats industrials sense debatre’n les conseqüències.
I no podem confondre l’augment de la població amb una millora automàtica del benestar.
Una Catalunya amb més habitants no és necessàriament una Catalunya on es visqui millor.
El que hauríem de preguntar als nostres governants és quin model de país volen deixar a les generacions futures.
Un país on els joves puguin viure, treballar, tenir fills i preservar la seva llengua i cultura?
O un territori sotmès a una necessitat permanent de creixement, amb més pressió sobre l’habitatge, els serveis públics i els espais naturals?
Abans de construir una variant de centenars de milions d’euros, exigim que ens expliquin no només quants vehicles hi circularan, sinó quin futur econòmic, demogràfic i territorial estan planificant per a la Garrotxa.
Perquè tenim dret a saber qui es beneficiarà d’aquestes decisions, qui n’assumirà els costos i si realment milloraran la vida de la població.
El territori no hauria d’estar al servei d’un creixement sense límits. L’economia hauria d’estar al servei de les persones i del territori.
Fonts per documentar el comentari:
- Ràdio Olot — Els 16.600 vehicles diaris de l’avinguda Sant Jordi
- Generalitat de Catalunya — Projecte de la variant d’Olot i les Preses
- Estudi científic sobre la demanda induïda de trànsit
Les xifres de trànsit són dades històriques o previsions, no mesuraments actuals verificats. El risc de demanda induïda està documentat científicament, però no demostra per si sol que el trànsit total augmentarà necessàriament amb aquesta variant.
