---

Una reflexió personal sobre la independència, la continuïtat de les estructures polítiques, la identitat catalana i la possibilitat de construir un model de govern diferent amb les eines tecnològiques del segle XXI.

La independència no seria el final del camí

Jo soc partidari de la independència de Catalunya. M’agradaria que Catalunya pogués decidir plenament el seu futur, organitzar les seves institucions i actuar com un país sobirà.

Però hi ha una qüestió que fa temps que em ronda pel cap i que considero que no es planteja amb prou profunditat.

Què passaria realment l’endemà d’aconseguir la independència?

Imaginem una situació hipotètica. Un dia, inesperadament, Espanya reconeix el dret de Catalunya a esdevenir un Estat independent. S’arriba a un acord i s’anuncia que Catalunya podrà constituir-se com a país sobirà.

Per a una part important de la societat catalana seria un moment històric. Hi hauria alegria, celebracions i la sensació d’haver aconseguit una aspiració que ha mobilitzat diverses generacions.

Però després de les celebracions vindria l’endemà.

I l’endemà les coses continuarien existint.

Els hospitals seguirien necessitant personal. Les escoles continuarien funcionant. Les empreses haurien de pagar les nòmines. Els pensionistes voldrien cobrar les pensions. Els ciutadans necessitarien serveis públics. Els bancs haurien de continuar operant i els tribunals resolent conflictes.

La independència hauria canviat una qüestió fonamental: la titularitat de la sobirania.

Però no hauria transformat automàticament la societat ni les seves institucions.

Aquí és on, al meu entendre, comença el debat més interessant.

Aconseguir un Estat propi no significa necessàriament construir un país diferent.

El risc de crear una Espanya en petit

Una de les meves preocupacions és que Catalunya aconseguís la independència i acabés reproduint pràcticament les mateixes estructures que té Espanya.

Un Parlament amb una dinàmica semblant. Uns partits polítics que continuarien organitzant-se al voltant dels mateixos eixos ideològics. Una administració amb una burocràcia similar. Una ciutadania que votaria cada quatre anys i delegaria novament les decisions més importants en uns representants.

Canviarien els símbols, les competències i la sobirania, però bona part dels mecanismes de funcionament continuarien sent els mateixos.

Això no vol dir que totes les institucions actuals siguin negatives. Algunes funcionen, d’altres necessiten reformes i determinades estructures són indispensables per garantir els drets i la continuïtat dels serveis.

El que em pregunto és si realment hem de donar per fet que són l’única manera possible d’organitzar-nos.

Quan pensem en la independència, sovint imaginem Catalunya ocupant el lloc que ara ocupa Espanya en les relacions amb els ciutadans.

Però, i si la independència fos també una oportunitat per canviar aquesta relació?

No es tractaria de traduir al català l’estructura política espanyola, sinó de plantejar-se si existeixen mecanismes més eficients, transparents i participatius.

Naturalment, la divisió entre esquerres i dretes no desapareixeria per decret. Les diferències ideològiques reflecteixen interessos i valors reals de la societat.

El que sí que es podria intentar modificar seria la manera de transformar aquestes diferències en decisions col·lectives.

Catalunya no començaria des de zero

Hi ha una altra realitat que no podem ignorar.

Quan parlem de crear un Estat nou, pot semblar que disposem d’un full en blanc. Però Catalunya no és una societat que s’hagi de construir des del principi.

Ja té més de vuit milions d’habitants, institucions, empreses, infraestructures, lleis, funcionaris, compromisos econòmics i una administració en funcionament.

Segons l’Idescat, l’any 2025 Catalunya tenia 8.124.126 habitants. D’aquests, 4.987.842 havien nascut a Catalunya, 1.097.269 a la resta d’Espanya i 2.039.015 a l’estranger.

Això representa aproximadament un 61,4%, un 13,5% i un 25,1%, respectivament.

Font: Idescat — Població segons el lloc de naixement. Idescat

Aquestes dades ens recorden una qüestió important: la Catalunya actual és una societat d’orígens diversos.

Ara bé, no podem confondre el lloc de naixement amb la identitat cultural. Una persona nascuda fora de Catalunya pot identificar-se plenament amb la cultura catalana, igual que una persona nascuda aquí pot no compartir aquest sentiment.

La qüestió que em preocupa és una altra.

Com garantim la continuïtat de la cultura, la llengua i una manera pròpia d’entendre el país en una societat que és plural i que continuarà transformant-se?

La independència no resoldria automàticament aquesta pregunta.

Un Estat independent hauria de representar tota la seva ciutadania, independentment dels seus orígens. Al mateix temps, podria assumir explícitament la responsabilitat de protegir, transmetre i desenvolupar la llengua i la cultura catalanes.

Però això requeriria un projecte compartit, no simplement una nova frontera política.

Si la identitat catalana només s’entén com una qüestió d’origen familiar, cada generació tindrà més dificultats per integrar-se en un projecte comú.

En canvi, si existeix una cultura compartida a la qual les persones es poden incorporar, aquesta identitat pot mantenir-se i evolucionar.

Per mi, la qüestió no és classificar qui és més o menys català, sinó preguntar-nos quin tipus de societat volem construir perquè la cultura catalana continuï tenint futur.

El cost real de la independència

Un altre aspecte que considero imprescindible és el cost de la transició.

No parlo únicament de diners, sinó també de temps, organització, seguretat jurídica i capacitat administrativa.

Si Catalunya esdevingués independent, caldria determinar quines lleis continuarien vigents, quines institucions assumirien les competències estatals i com es garantiria la continuïtat dels serveis.

No seria necessari redactar immediatament tota la legislació des de zero.

De fet, aquesta qüestió ja es va intentar abordar durant el procés independentista del 2017.

La Llei 20/2017 de transitorietat jurídica i fundacional de la República, aprovada pel Parlament de Catalunya i posteriorment anul·lada pel Tribunal Constitucional, establia que les normes locals, autonòmiques i estatals vigents continuarien aplicant-se, amb determinades condicions, fins que fossin substituïdes.

Font: Llei 20/2017 — BOE, articles 10 i 13. BOE

Aquesta previsió responia a una necessitat elemental: evitar que el canvi de sobirania provoqués un buit jurídic.

Per tant, fins i tot en el cas d’una independència reconeguda, seria raonable mantenir provisionalment bona part de les normes i estructures existents.

Aquí apareix una contradicció aparent que considero important entendre.

Per construir un país nou, probablement hauríem de començar conservant una part considerable del sistema anterior.

No hi veig necessàriament cap problema, sempre que aquesta continuïtat es considerés una etapa de transició i no el model definitiu.

El problema seria que la provisionalitat acabés convertint-se en permanència.

Això podria passar fàcilment si no existís un projecte institucional alternatiu ben definit.

La Unió Europea i les relacions amb Espanya

Un dels assumptes més delicats seria la relació amb la Unió Europea.

De vegades es parla de la independència com si les relacions internacionals poguessin continuar exactament igual. Però jurídicament no és tan senzill.

La Comissió Europea ha mantingut que, si una part d’un Estat membre se separa i es converteix en un nou Estat independent, els tractats europeus deixen d’aplicar-se automàticament al nou Estat.

D’altra banda, l’article 49 del Tractat de la Unió Europea estableix que l’adhesió d’un nou membre requereix un procediment que inclou l’aprovació unànime dels estats membres.

Fonts: Comissió Europea — Resposta sobre la secessió de territoris i Tractat de la Unió Europea, article 49. EUR-Lex

En un escenari d’independència pactada podrien negociar-se acords de transició, però no seria prudent donar per garantida la continuïtat automàtica dins de la Unió Europea.

Aquesta qüestió afectaria les empreses, les exportacions, la circulació de persones, els serveis financers i nombrosos aspectes de la vida quotidiana.

Això no significa que la independència sigui inviable. Significa que hauria de preparar-se amb una planificació molt més detallada que la simple proclamació d’un nou Estat.

I jo hi afegiria una consideració.

Si ja hem d’assumir el cost de reorganitzar una part tan important del país, potser hauríem d’aprofitar l’esforç per preguntar-nos quines estructures val realment la pena conservar i quines podríem millorar.

No es tracta de complicar encara més la transició, sinó de tenir una direcció clara abans de començar-la.

La democràcia representativa no és l’únic model imaginable

Arribats a aquest punt, hi ha una pregunta que em sembla especialment interessant.

Per què hauríem de reproduir necessàriament el mateix sistema de representació política?

Actualment, els ciutadans escollim uns representants que, durant un període determinat, prenen moltes decisions en nom nostre.

Aquest model té avantatges evidents. Permet organitzar institucions complexes, establir responsabilitats i donar continuïtat a les polítiques públiques.

Però també genera problemes coneguts.

Els partits poden acabar prioritzant la seva supervivència electoral. La disciplina partidista pot condicionar el criteri dels representants. Les decisions poden respondre més a estratègies polítiques que no pas a l’anàlisi dels problemes.

I els ciutadans, un cop celebrades les eleccions, disposen d’una capacitat limitada per intervenir directament en moltes decisions.

No estic plantejant que tota representació política sigui inútil.

El que qüestiono és que hàgim de continuar considerant-la l’única estructura possible.

Sobretot perquè les condicions tecnològiques han canviat radicalment.

Quan es van consolidar els grans sistemes parlamentaris moderns, no existien les eines de comunicació, processament d’informació i anàlisi que tenim avui.

Actualment, una persona pot accedir a quantitats enormes de dades, estudiar alternatives, consultar investigacions i utilitzar intel·ligència artificial per analitzar problemes que abans requerien equips tècnics especialitzats.

Això no converteix automàticament cada ciutadà en un expert.

Però sí que transforma les seves possibilitats de participar en la presa de decisions.

Si la tecnologia ha canviat la nostra capacitat de processar informació, per què no hauríem de reconsiderar també els mecanismes amb què prenem decisions col·lectives?

Una alternativa possible: decisions col·lectives assistides per intel·ligència artificial

Fa temps que reflexiono sobre models de participació diferents dels habituals.

Una de les propostes que he desenvolupat apareix en aquest article:

Del voto ponderado a la contabilidad de las contribuciones — abocu.es, 8 d’octubre de 2026

No pretenc reproduir aquí tot el plantejament, perquè mereix una explicació pròpia.

La idea que voldria explorar, relacionada amb aquella reflexió, és la possibilitat d’organitzar una democràcia directa en què cada ciutadà pugui participar en les decisions col·lectives amb l’ajuda de les eines d’anàlisi que consideri oportunes.

No es tractaria de determinar quant val una persona, ni de concedir automàticament més poder polític a qui té més estudis, recursos econòmics o coneixements.

Tampoc seria necessari obligar ningú a utilitzar intel·ligència artificial.

Cada persona podria estudiar les qüestions segons els seus interessos, experiències i capacitats.

Qui volgués podria utilitzar eines d’IA per fer càlculs, contrastar dades, analitzar conseqüències i formular arguments.

Qui preferís decidir a partir d’altres criteris també podria fer-ho.

El principi de partida seria que la capacitat de participar en les decisions col·lectives no dependria de superar cap examen de coneixements.

La tecnologia estaria al servei de la ciutadania, no per substituir-la.

I això em porta a un fenomen que considero especialment interessant.

La saviesa de les multituds

L’any 1907, Francis Galton va publicar els resultats d’un experiment relacionat amb un concurs celebrat en una fira ramadera anglesa.

Els participants havien d’estimar el pes d’un bou després de ser sacrificat i preparat.

Galton va analitzar 787 estimacions.

Segons les xifres publicades aleshores, el pes real era de 1.198 lliures, la mediana de les estimacions era de 1.207 i la mitjana aritmètica, comunicada posteriorment, era de 1.197 lliures.

És a dir, la mitjana de totes les estimacions s’aproximava extraordinàriament al resultat real.

Font original: Francis Galton, The Ballot-Box, Nature, 1907. Galton

Aquest experiment és un exemple clàssic del que es coneix com a saviesa de les multituds.

El que m’interessa no és afirmar que una majoria sempre tingui raó. Evidentment, això no és cert.

El que considero important és que moltes estimacions independents poden contenir informació útil que no està concentrada en cap individu.

I aquí apareix una possibilitat.

Què passaria si poguéssim combinar aquesta intel·ligència col·lectiva amb la capacitat individual d’anàlisi que ofereix la intel·ligència artificial?

Imaginem que milers de ciutadans estudien una mateixa qüestió pública.

Alguns utilitzen models matemàtics. Altres analitzen les conseqüències econòmiques. Uns altres estudien l’impacte territorial, ambiental o social.

No tots disposen de les mateixes dades ni comparteixen necessàriament els mateixos criteris.

Però cadascun pot aportar una perspectiva.

Amb eines adequades, seria possible comparar les conclusions, identificar coincidències, detectar errors i examinar els arguments que expliquen les diferències.

El vot ja no seria únicament l’expressió d’una preferència.

Podria ser, quan el ciutadà ho considerés oportú, el resultat d’un procés individual d’anàlisi que contribueix a una decisió col·lectiva.

Naturalment, els problemes polítics no sempre tenen una única solució matemàtica.

Podem calcular costos, riscos i conseqüències, però també hem de decidir quins objectius volem prioritzar.

Precisament per això considero interessant que hi participin persones amb perspectives diferents.

Les matemàtiques poden ajudar-nos a determinar quins mitjans són més eficients per aconseguir un objectiu. La deliberació democràtica permet decidir quins objectius volem perseguir.

No són mecanismes incompatibles.

El govern podria tenir una funció diferent

Aquest plantejament també canviaria la manera d’entendre el govern.

Actualment, una part essencial del poder dels governs consisteix a seleccionar prioritats, elaborar propostes i prendre decisions polítiques.

En un model amb una participació ciutadana molt més directa, una part d’aquestes funcions podria distribuir-se entre la societat.

Això no eliminaria la necessitat d’una administració pública.

Continuarien fent falta professionals de la sanitat, l’educació, la justícia, les infraestructures, la seguretat i la gestió econòmica.

També seria necessari disposar d’organismes responsables de coordinar actuacions, garantir els drets i executar les decisions.

Però el centre de gravetat del sistema podria desplaçar-se.

El govern no hauria de ser necessàriament l’únic gran productor de decisions polítiques.

Podria actuar, en determinats àmbits, com l’organització encarregada de facilitar informació, coordinar processos i executar les decisions adoptades col·lectivament.

Això requeriria definir molt bé les competències, els límits constitucionals i els mecanismes de responsabilitat.

Una majoria no hauria de poder vulnerar els drets fonamentals de les minories. Tampoc seria acceptable que un sistema informàtic opac decidís què poden votar els ciutadans.

Però aquests problemes són qüestions de disseny institucional.

No haurien de servir per descartar qualsevol alternativa abans d’estudiar-la.

De fet, l’OCDE ja ha documentat centenars d’experiències de participació deliberativa i nous mecanismes de decisió ciutadana.

En el seu informe de 2020, Innovative Citizen Participation and New Democratic Institutions, analitza 289 experiències de participació deliberativa desenvolupades entre 1986 i 2019 i identifica diversos models institucionals.

No són equivalents al sistema que plantejo, però demostren que existeix una recerca internacional sobre formes d’ampliar la intervenció ciutadana en les decisions públiques.

Font: OCDE — Innovative Citizen Participation and New Democratic Institutions. OECD

Però la intel·ligència artificial també podria concentrar el poder

Hi ha un risc que considero imprescindible reconèixer.

Podríem pensar que, si cada ciutadà disposa d’una IA, automàticament augmenta la independència de les seves decisions.

Però no necessàriament.

Si una part important de la població utilitzés el mateix sistema d’intel·ligència artificial, amb les mateixes dades, els mateixos criteris i els mateixos errors, podríem acabar obtenint una aparent diversitat d’opinions que, en realitat, procedís d’una única font.

Seria una nova manera de concentrar el poder.

Ja no necessàriament en un partit polític o en una institució pública, sinó en les empreses o organismes que controlessin els models informàtics.

Aquesta possibilitat és especialment rellevant si volem aprofitar la intel·ligència col·lectiva.

La recerca ha demostrat que la influència social pot reduir la diversitat de les estimacions i perjudicar la precisió dels resultats col·lectius.

Font: Lorenz i altres, How social influence can undermine the wisdom of crowd effect, PNAS, 2011. PubMed Central (PMC)

Per tant, un sistema com aquest hauria de garantir la diversitat d’eines, la transparència dels procediments, l’accés a les dades i la possibilitat de contrastar resultats.

També hauria de protegir el secret del vot i evitar que la participació política es convertís en un mecanisme de vigilància dels ciutadans.

La intel·ligència artificial no hauria de convertir-se en una nova autoritat política.

La seva funció seria ampliar la capacitat individual i col·lectiva d’analitzar la realitat, no determinar quines conclusions hem d’acceptar.

No caldria implantar-ho tot de cop

Una objecció raonable a aquest plantejament és que construir un sistema completament nou seria extremament complicat.

Hi estic d’acord.

Precisament per això no considero que una independència hagués d’anar acompanyada de la substitució immediata de totes les institucions existents.

Seria imprudent.

Un procés de transició ja representaria un repte jurídic, administratiu, econòmic i diplomàtic considerable.

Afegir-hi simultàniament un experiment institucional sense comprovar-ne abans els resultats podria generar problemes innecessaris.

Però existeix una alternativa.

Podríem definir un model de país a llarg termini i començar a provar-ne determinats mecanismes de manera gradual.

Per exemple, es podrien desenvolupar experiències de participació directa en decisions municipals concretes, amb informació pública i eines d’anàlisi accessibles.

Després seria possible comparar els resultats amb els procediments tradicionals.

Això permetria estudiar qüestions molt concretes: la qualitat de les decisions, el cost del procés, la participació ciutadana, els riscos de manipulació i la capacitat d’executar els acords.

També permetria comprovar si la ciutadania vol assumir aquesta responsabilitat i en quines condicions.

Perquè un sistema de participació directa no pot funcionar adequadament si exigeix que cada persona dediqui diverses hores diàries a estudiar qüestions administratives.

La participació hauria de ser possible, útil i compatible amb la vida quotidiana.

La tecnologia podria ajudar a simplificar aquest procés, però la seva eficàcia s’hauria de demostrar.

La idea no seria substituir una estructura coneguda per una altra simplement perquè sembla més innovadora, sinó experimentar, mesurar i conservar allò que realment funcioni millor.

Una Catalunya independent continuaria tenint problemes

També considero important evitar una idealització de la independència.

Un Estat català no eliminaria automàticament les desigualtats econòmiques, els conflictes socials ni les diferències polítiques.

Continuarien existint interessos empresarials, tensions territorials, divergències ideològiques i dificultats per distribuir els recursos.

La societat catalana tampoc es convertiria de sobte en una comunitat homogènia.

Hi hauria persones favorables a la independència, persones que l’haurien acceptada sense desitjar-la i persones que continuarien preferint alguna forma de vinculació política amb Espanya.

Aquestes diferències no desapareixerien.

Per tant, qualsevol model institucional hauria de ser capaç d’integrar-les.

Un Estat que només representés els ciutadans que haguessin defensat la independència naixeria amb una contradicció profunda.

Si la sobirania ha de correspondre a la ciutadania, ha de correspondre a tota la ciutadania, no únicament a la part que comparteix una determinada aspiració nacional.

Això no obliga a renunciar a la cultura catalana ni a la seva continuïtat històrica.

Però exigeix distingir entre la identitat cultural d’un país i els drets polítics de les persones que hi viuen.

En la meva opinió, una Catalunya independent hauria de ser capaç de defensar la seva identitat sense convertir-la en un instrument d’exclusió.

I això també formaria part de la construcció d’un model diferent.

La pregunta que hauríem de fer abans de la independència

Crec que el debat independentista ha dedicat una gran quantitat d’energia a discutir com arribar a la independència.

És comprensible.

Però considero que hauríem de dedicar-ne molta més a pensar què faríem després.

No n’hi ha prou amb afirmar que Catalunya podria administrar millor els seus recursos.

Caldria explicar com.

No n’hi ha prou amb dir que tindríem institucions pròpies.

Caldria determinar quines institucions necessitem, quines funcions haurien de tenir i com evitaríem que reproduïssin els defectes de les actuals.

No n’hi ha prou amb confiar que un Estat més proper al ciutadà seria necessàriament més democràtic.

La proximitat territorial no garanteix, per si sola, la qualitat democràtica.

I tampoc n’hi ha prou amb proposar una alternativa tecnològica sense estudiar-ne les conseqüències.

La democràcia directa assistida per intel·ligència artificial que he comentat és una possibilitat de treball, no una solució definitiva.

Hauria de ser desenvolupada, contrastada i sotmesa a proves.

Potser determinats mecanismes funcionarien molt bé i d’altres resultarien inviables.

Però aquesta és precisament la funció d’investigar alternatives.

No podem saber si un sistema pot ser millor si no ens permetem estudiar-lo.

I si la independència fos una oportunitat per repensar el país?

Torno a l’escenari inicial.

Imaginem que demà Catalunya aconsegueix la independència.

Disposem d’un Estat reconegut, d’institucions pròpies i de capacitat per decidir bona part del nostre futur.

Què fem?

Podem adoptar un sistema molt semblant al que ja coneixem, amb les adaptacions necessàries.

És una opció.

Però també podem plantejar-nos si volem aprofitar aquella circumstància històrica per iniciar un procés més profund de transformació institucional.

No caldria fer-ho tot immediatament.

Ni tan sols seria necessari tenir totes les respostes abans de començar.

El que sí que considero necessari és disposar d’una visió.

Saber quin model de país voldríem construir i quines diferències reals voldríem introduir respecte del sistema anterior.

Perquè, si el resultat final fos reproduir les mateixes estructures, amb els mateixos mecanismes de poder i els mateixos problemes de funcionament, hauríem aconseguit un canvi polític molt important, però potser hauríem desaprofitat una oportunitat històrica de transformació.

Això no invalida la independència.

Simplement obliga a distingir entre dues aspiracions diferents.

Una és disposar d’un Estat propi.

L’altra és construir un país que funcioni d’una manera diferent.

Jo crec que valdria la pena intentar relacionar-les.

I, en una època en què la intel·ligència artificial comença a transformar profundament les nostres capacitats individuals i col·lectives, potser hauríem de plantejar-nos si els sistemes polítics que hem heretat continuen sent els més adequats.

No perquè tot el que existeix sigui incorrecte.

Sinó perquè les condicions que van donar origen a moltes de les institucions actuals ja no són les mateixes.

La meva proposta no pretén establir quin ha de ser el model definitiu d’una Catalunya independent.

Pretén plantejar que aquesta discussió hauria de formar part del projecte des del principi.

Potser la pregunta no hauria de ser només quan aconseguirem la independència.

Potser també hauríem de preguntar-nos què volem fer amb ella.

I sobretot:

Si algun dia tenim l’oportunitat de construir un Estat propi, per què hauríem de conformar-nos a reproduir el mateix sistema del qual ens hem volgut independitzar?

---