Llengua, genètica, memòria, poder i descendències que la història oficial no sempre pot explicar
Assaig històric, científic i filosòfic sobre la continuïtat del poble català abans i després del 1714.
Una investigació sobre allò que s’hereta, allò que es transmet, allò que es pot ocultar i allò que sobreviu quan les institucions desapareixen.
INTRODUCCIÓ — Es pot conquerir un territori sense conquerir el tarannà d’un poble?
Hi ha una pregunta que rarament es formula quan estudiem la història de Catalunya:
Què passa amb les característiques, els coneixements, les capacitats i les formes de pensar d’una societat quan perd les institucions que la representaven?
La història acostuma a explicar-nos qui tenia el poder, qui governava, qui posseïa les terres i quines famílies van obtenir privilegis després d’una guerra.
Però aquesta història només representa una part de la realitat.
Una societat no està formada únicament pels seus governants. També està formada per les persones que treballen, construeixen, investiguen, eduquen, transmeten coneixements, formen famílies i conserven una determinada manera de relacionar-se amb el món.
Aquesta dimensió és menys visible als documents oficials.
El 1714, Catalunya va perdre una guerra que va transformar profundament les seves institucions polítiques. Però els habitants del país no van desaparèixer. Van continuar naixent infants, formant-se famílies, parlant català, transmetent oficis i desenvolupant activitats econòmiques i culturals.
La derrota institucional no va representar una interrupció de la continuïtat humana.
I aquí apareix la qüestió central d’aquest assaig:
Podria existir una continuïtat històrica del tarannà català que no coincideixi necessàriament amb els cognoms, els títols nobiliaris, els càrrecs institucionals o les genealogies conegudes?
La resposta exigeix examinar quatre dimensions diferents: l’herència històrica, la transmissió cultural, l’ascendència biològica i el funcionament del poder.
També obliga a formular una hipòtesi delicada: algunes descendències poden haver quedat invisibles als registres, voluntàriament o involuntàriament, fins al punt que els seus descendents actuals desconeguin una part de la seva procedència.
Aquesta possibilitat és real en termes genealògics. El que encara cal demostrar, cas per cas, és per què es va produir i si va existir alguna intenció d’ocultació.
Aquest text no pretén establir que hi hagi una genètica catalana superior, ni que una determinada ascendència confereixi més valor a ningú. Pretén investigar si la continuïtat d’una societat pot ser molt més complexa que la versió que ens ofereixen els seus registres institucionals.
I, sobretot, si allò que anomenem tarannà català es pot comprendre com el resultat d’una interacció entre història, llengua, cultura, experiència i biologia.
1. Abans del 1714: les arrels històriques del tarannà català
Per comprendre la persistència d’una identitat col·lectiva, hem de retrocedir molt més enllà de la Guerra de Successió.
L’any 1714 no va crear el tarannà català. Tampoc el va extingir. Va representar una ruptura política dins d’una trajectòria històrica molt més llarga.
Entre els segles VIII i X, el català es va anar formant com a llengua romànica als territoris dels comtats vinculats a l’Imperi carolingi. Durant els segles posteriors es va consolidar com a llengua de comunicació, cultura, dret i administració.
La llengua catalana, doncs, ja tenia una història de diversos segles quan es va produir la derrota del 1714. Llengua catalana
Paral·lelament, es van desenvolupar unes formes particulars d’organització política.
Un moment decisiu va arribar l’any 1283, durant les Corts de Barcelona, amb l’establiment d’un sistema de legislació pactada entre el monarca i els estaments representats.
El rei no podia actuar com a legislador exclusiu. Determinades normes havien de sorgir de l’acord amb els estaments del país.
Aquest sistema no era una democràcia moderna. La majoria de la població no disposava de representació política directa, i la societat estava profundament jerarquitzada.
Però introduïa una característica institucional important: el poder del monarca trobava límits en un ordenament jurídic propi.
Era el que coneixem com a pactisme català.
Un estudi de l’historiador Ricard Torra-Prat, publicat el 2025 a Catalan Historical Review, examina precisament la relació entre constitucionalisme, parlamentarisme i pacte polític a Catalunya entre 1283 i 1714. Revistes IEC
Aquí podem començar a formular una hipòtesi cultural.
Quan una societat practica durant generacions determinades formes de negociació, representació i resolució de conflictes, aquestes pràctiques poden influir en les expectatives i els comportaments de les persones.
No és necessari que quedin inscrites als gens.
Poden transmetre’s a través de l’educació, les relacions familiars, els gremis, les institucions, les experiències compartides i el llenguatge.
Això no significa que tots els catalans medievals fossin pactistes, ni que sempre resolguessin pacíficament els conflictes. La història de Catalunya també està plena de guerres, abusos de poder i disputes internes.
Significa que determinades formes d’organització van adquirir una presència històrica prou significativa per formar part de la memòria política del país.
Aquesta memòria és un primer component possible del tarannà català.
2. El 1714: la derrota d’unes institucions, no la desaparició d’una població
La Guerra de Successió va dividir políticament els territoris de la monarquia hispànica.
A Catalunya, una part majoritària dels sectors políticament mobilitzats va acabar defensant la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, mentre altres catalans van donar suport a Felip V de Borbó.
Els partidaris del Borbó van ser coneguts despectivament com a botiflers. Els partidaris de l’arxiduc van rebre denominacions com vigatans.
La confrontació no era biològica ni ètnica.
No existien dues poblacions genèticament separades que s’enfrontessin per representar dues Catalunyes diferents.
Eren persones del mateix territori que defensaven opcions polítiques i dinàstiques contraposades, amb interessos econòmics i socials que també podien ser diferents.
La victòria de Felip V va comportar la desaparició de les principals institucions polítiques pròpies de Catalunya, formalitzada amb la Nova Planta del 1716.
La Generalitat històrica, les Corts i el Consell de Cent van deixar d’exercir les seves funcions anteriors.
El nou règim va concentrar el poder en unes estructures vinculades directament a la monarquia borbònica. Patrimoni
Però hi ha un element que mereix una atenció especial.
Quan canvia el sistema institucional, no desapareixen automàticament les persones que vivien sota el sistema anterior.
Moltes famílies austriacistes van patir repressió, exili, confiscacions i pèrdua d’oportunitats. Algunes van recuperar posteriorment part del seu patrimoni; d’altres van experimentar trajectòries diferents.
Al mateix temps, la majoria de les persones que treballaven la terra, mantenien els oficis o criaven els fills van continuar desenvolupant la seva vida quotidiana sota les noves condicions.
Les famílies van continuar transmetent llengua, costums i coneixements.
Això planteja una distinció essencial:
La victòria política d’un bàndol no equival a la desaparició biològica o cultural dels partidaris del bàndol derrotat.
Tampoc significa que els descendents dels vencedors conservin indefinidament les idees polítiques dels avantpassats.
Tres-cents anys de matrimonis, migracions, canvis socials i transformacions culturals fan impossible dividir la població catalana actual en dues descendències pures: una austriacista i una botiflera.
El que sí que podem investigar és com determinades tradicions van sobreviure a la desaparició del sistema polític que les havia ajudat a desenvolupar-se.
I això ens porta al concepte de tarannà.
3. Què és realment el tarannà català?
El tarannà no és una característica que es pugui mesurar simplement observant un cognom, una professió o una prova genètica.
És una expressió cultural que utilitzem per referir-nos a determinades actituds i maneres de comportar-se.
Quan parlem del tarannà català, sovint pensem en el treball, la iniciativa econòmica, l’enginy, l’estalvi, la perseverança, la capacitat d’organització, l’associacionisme o la voluntat de mantenir una identitat pròpia.
També apareixen conceptes com el seny, la rauxa, el pactisme i la discreció.
Aquestes característiques formen part de l’imaginari cultural català, però no són universals entre els catalans ni exclusives de Catalunya.
Podem trobar persones extremadament emprenedores en qualsevol societat. També podem trobar catalans poc emprenedors, catalans individualistes, catalans cooperatius, catalans prudents i catalans impulsius.
Per tant, convé separar dues qüestions.
La primera és si existeixen patrons històrics de comportament social que hagin tingut una presència destacada a Catalunya.
La segona és si aquests patrons estan determinats genèticament.
La primera qüestió es pot investigar històricament i sociològicament.
La segona exigeix proves biològiques específiques que, actualment, no tenim.
Aquesta diferència no resta interès a la investigació. Al contrari: permet estudiar el fenomen sense reduir-lo a una característica hereditària immutable.
Potser el tarannà català no és un conjunt de qualitats que les persones reben passivament en néixer.
Potser és, en una part important, un conjunt de comportaments que una societat aprèn, selecciona, transmet i transforma al llarg del temps.
Aquesta transmissió podria explicar per què determinades maneres de fer reapareixen en èpoques històriques diferents.
Però també hem de recordar que, de vegades, una societat construeix una imatge idealitzada de si mateixa.
Per saber si el tarannà que descrivim correspon a una realitat observable, hauríem de comparar dades sobre comportaments, institucions i pràctiques socials, no limitar-nos a repetir estereotips favorables.
La pregunta interessant no seria si els catalans són, per naturalesa, més treballadors o més capaços que altres pobles.
Seria aquesta:
Quines condicions històriques han afavorit determinades pràctiques a Catalunya, i com han aconseguit reproduir-se entre generacions?
4. La llengua catalana com a transmissora d’una manera d’interpretar el món
Aquí arribem a un dels punts centrals de la reflexió.
Una llengua no és únicament un instrument que permet posar noms a les coses.
És també un vehicle per transmetre coneixements, relats, experiències, emocions, normes socials i maneres d’interpretar les relacions humanes.
Quan un infant aprèn a parlar, no aprèn simplement un diccionari.
Aprèn a relacionar-se amb els altres.
Aprèn expressions que s’utilitzen en determinades situacions, maneres de formular desacords, formes d’explicar problemes i mecanismes per negociar.
Aprèn, sobretot, a participar en una comunitat.
En aquest sentit, el català pot transmetre elements d’una determinada cultura, igual que ho fan el castellà, el basc, l’occità o qualsevol altra llengua.
Però el contingut cultural concret de cada comunitat pot ser diferent.
Pensem en expressions com fer pinya, anar per feina, tenir seny, anar amb peus de plom o parlant la gent s’entén.
Aquestes expressions reflecteixen idees culturalment recognoscibles: cooperació, pragmatisme, prudència, responsabilitat i negociació.
No són conceptes exclusius del català. Altres llengües tenen expressions equivalents.
La qüestió interessant és com s’utilitzen, en quins contextos es transmeten i quina importància adquireixen dins d’una determinada comunitat.
Si una família utilitza habitualment la llengua catalana per transmetre històries, coneixements i normes de convivència, aquesta llengua pot convertir-se en un vehicle de continuïtat cultural.
I això és especialment significatiu quan desapareixen o es restringeixen les institucions que abans utilitzaven aquella llengua.
Després del 1714, el català va perdre progressivament espais oficials d’ús. Durant el franquisme, especialment en les primeres dècades, també va patir una repressió intensa en l’ensenyament i la vida pública.
Malgrat aquestes dificultats, la transmissió familiar i comunitària va contribuir decisivament a la seva continuïtat. Llengua catalana
Aquí hi ha una observació important.
Una llengua pot conservar formes de memòria col·lectiva quan les institucions que anteriorment les transmetien han desaparegut.
No perquè les paraules continguin una força genètica misteriosa.
Sinó perquè permeten continuar reproduint relacions, records i coneixements compartits.
Per això, perdre l’ús d’una llengua pot representar molt més que substituir unes paraules per unes altres.
Pot significar la transformació de les xarxes socials i culturals a través de les quals es transmet una part de la memòria d’una comunitat.
5. Parlar català pot fer que determinades coses funcionin millor?
Aquesta és una hipòtesi interessant, però cal formular-la correctament.
Dir que parlar català fa que qualsevol activitat tingui millors resultats que si es fa en castellà seria una afirmació massa general i no demostrada.
El simple fet de canviar de llengua no transforma automàticament la capacitat intel·lectual, la competència professional o les possibilitats d’èxit d’una persona.
Tanmateix, això no significa que la llengua sigui indiferent.
La investigació sobre la relativitat lingüística ha trobat evidències que els hàbits lingüístics poden influir en determinades tasques de percepció, categorització, atenció i processament de la informació.
Aquests efectes depenen de la llengua, de la tasca estudiada i del context. No estableixen una classificació de llengües superiors i inferiors. Wiley Online Library
Imaginem un grup de persones acostumades a treballar juntes en català.
Comparteixen expressions, referències culturals, hàbits comunicatius i experiències.
En determinades circumstàncies, utilitzar la llengua compartida podria facilitar la confiança, la comprensió o la coordinació.
Però el possible avantatge vindria de la relació entre llengua, comunitat i context, no de la superioritat intrínseca del català.
Un grup de persones que comparteixen el castellà, el basc o l’àrab podria experimentar mecanismes semblants.
També podria passar que una persona catalanoparlant se sentís més còmoda, segura i expressiva utilitzant el català en una conversa complexa.
Aquesta comoditat pot influir en la seva participació.
Però una persona que domina millor el castellà podria experimentar exactament el mateix en castellà.
Per tant, una hipòtesi defensable seria:
L’ús del català pot reforçar la transmissió de determinats patrons culturals i facilitar la cooperació en xarxes socials on aquesta llengua constitueix un element compartit.
Aquesta hipòtesi es podria estudiar.
Hauríem de comparar situacions equivalents, mesurar els resultats i controlar factors com la formació, el nivell socioeconòmic, la confiança prèvia i la competència lingüística.
Sense aquest control, podríem atribuir a la llengua uns efectes que en realitat provenen de les relacions socials.
6. L’etimologia catalana i la castellana: poden transmetre mentalitats diferents?
Aquí convé distingir l’origen de les paraules de la manera com les persones les utilitzen actualment.
L’etimologia estudia d’on provenen els mots i com han evolucionat.
Però l’origen històric d’una paraula no determina necessàriament el seu significat psicològic actual.
Una paraula pot tenir un origen relacionat amb la guerra, el conflicte o la dominació i utilitzar-se avui en un context completament pacífic.
També pot passar el contrari.
Per tant, no seria correcte afirmar que el castellà és una llengua inherentment més bel·licista o negativa que el català.
Totes dues són llengües romàniques, amb una llarga història compartida i amb recursos lingüístics per expressar cooperació, solidaritat, conflicte, violència, amor, llibertat o autoritat.
El que sí que podem estudiar és la freqüència amb què determinades expressions i metàfores apareixen en discursos socials concrets.
Per exemple, podem comparar si determinats discursos polítics utilitzen més metàfores de guerra, de competició, de construcció o de negociació.
Però aquestes diferències no s’han d’atribuir automàticament a una llengua sencera.
Poden dependre de l’època, dels mitjans de comunicació, dels grups polítics, de les institucions i de les pràctiques dels parlants.
També podem estudiar el paper que han adquirit paraules com seny, enraonar, pactar, fer pinya o tirar endavant en diferents manifestacions de la cultura catalana.
El valor d’aquest estudi seria descobrir quines idees es transmeten amb més insistència dins d’un context cultural determinat.
No demostrar que una llengua és moralment millor que una altra.
La força d’una llengua no necessita basar-se en la desqualificació de les altres.
Pot basar-se en la seva capacitat de conservar coneixement, crear vincles i generar noves formes de pensament.
7. La memètica: quan una cultura es transmet sense necessitat de compartir els mateixos gens
El concepte de memètica intenta explicar com determinades idees, costums i comportaments es transmeten entre persones.
Un mem seria, en aquest plantejament, una unitat d’informació cultural capaç de reproduir-se mitjançant la imitació, la comunicació o l’aprenentatge.
La teoria memètica clàssica és discutida científicament, especialment perquè resulta difícil definir els mems com a unitats independents i mesurables.
Actualment, la recerca sobre evolució cultural i transmissió social ofereix models més contrastables per estudiar aquests processos. MIT Press Direct
Aquesta perspectiva ens permet examinar el tarannà català d’una manera diferent.
Imaginem una família que transmet durant generacions una manera particular de resoldre dificultats.
Els avis ensenyen als fills a treballar en un ofici, administrar els recursos i mantenir les relacions amb els veïns.
Els fills adapten aquests coneixements a noves circumstàncies.
Els nets n’incorporen alguns elements, n’abandonen d’altres i hi introdueixen innovacions.
Al cap de moltes generacions, poden continuar existint pràctiques reconeixibles, encara que hagin canviat profundament.
Aquesta continuïtat no necessita una correspondència genètica completa.
Els coneixements poden passar de pares a fills, però també de mestres a aprenents, de veïns a veïns i de persones sense cap parentiu biològic.
De fet, aquesta capacitat és una de les grans característiques de l’evolució cultural humana.
Una persona pot incorporar plenament una tradició que no formava part de l’experiència dels seus avantpassats.
Això significa que la cultura pot tenir una continuïtat històrica molt més gran que la d’una determinada línia familiar.
I també que les persones poden adoptar voluntàriament una identitat cultural.
Aquesta és una diferència fonamental respecte de la genètica.
Els gens es transmeten biològicament.
La cultura es pot transmetre biològicament entre parents, però també socialment entre persones que no comparteixen ascendència.
Quan les dues formes de transmissió coincideixen, poden reforçar-se.
Quan no coincideixen, la cultura també pot continuar.
Per això, un fill adoptat en una família catalanoparlant pot incorporar plenament la llengua i els costums familiars, encara que no comparteixi l’ascendència biològica dels pares adoptius.
I una persona amb molts avantpassats nascuts a Catalunya pot no haver après mai el català.
Totes dues realitats mostren que llengua, genètica i identitat no són conceptes intercanviables.
8. L’empremta genètica de les poblacions: existeix una particularitat catalana?
La genètica de poblacions permet estudiar com s’han distribuït determinades variants hereditàries entre grups humans al llarg del temps.
Aquest camp ha avançat enormement gràcies a les tècniques de seqüenciació i comparació de l’ADN.
Un estudi publicat a Nature Communications l’any 2019, dirigit per Clare Bycroft i altres investigadors, va analitzar dades genètiques de 1.413 persones de diferents territoris de l’Estat espanyol.
Els resultats van revelar una estructura genètica regional complexa, relacionada amb moviments de població i processos històrics.
L’estudi va detectar diferències estadístiques entre poblacions geogràfiques, fins i tot a escales territorials reduïdes. DOI.org
Això confirma que la història demogràfica pot deixar empremtes genètiques.
Però aquestes empremtes no constitueixen fronteres biològiques absolutes.
Les poblacions humanes han mantingut relacions, migracions i intercanvis durant mil·lennis.
No existeix una divisió genètica neta que permeti separar tots els catalans de tots els castellans, aragonesos, occitans o valencians.
Les diferències observades són estadístiques i sovint graduals.
Tampoc no podem convertir una diferència genètica regional en una explicació del comportament polític o cultural.
Una variant genètica no és una declaració d’identitat nacional.
Encara menys una declaració de fidelitat austriacista o borbònica.
Però l’estudi de l’ADN sí que ens proporciona una eina valuosa: pot ajudar a reconstruir relacions biològiques que la documentació escrita no reflecteix correctament.
Imaginem una família que conserva un cognom associat a un determinat llinatge durant tres-cents anys.
La genealogia documental podria mostrar una successió aparentment ininterrompuda.
Tanmateix, una investigació genètica podria detectar que alguna de les línies biològiques no coincideix amb la filiació registrada.
Això no demostraria, per si sol, cap ocultació deliberada.
Podria respondre a una adopció, una paternitat desconeguda, un error documental o una altra circumstància familiar.
Però sí que qüestionaria una idea massa simplificada: que els cognoms garanteixen la continuïtat biològica d’una nissaga.
Els cognoms poden conservar una història jurídica i social sense descriure completament la història genètica dels qui els porten.
Aquest és un punt de partida legítim per investigar descendències poc conegudes.
9. La genètica pot influir en el caràcter i les capacitats individuals?
Aquesta és una de les qüestions més complexes de la investigació.
Sabem que la genètica participa en el desenvolupament de característiques físiques, fisiològiques i psicològiques.
Les investigacions sobre el temperament indiquen que determinades diferències individuals, com la sociabilitat, la persistència o la reactivitat emocional, tenen components hereditaris.
Segons MedlinePlus Genetics, les estimacions de contribució genètica a la variabilitat del temperament se situen, segons el tret i l’estudi, aproximadament entre el 20% i el 60%.
Però això no significa que cada persona tingui un percentatge fix del seu caràcter determinat pels gens.
Les estimacions d’heretabilitat descriuen diferències estadístiques dins de poblacions concretes. No indiquen quin percentatge del caràcter d’una persona està predeterminat biològicament. MedlinePlus
Aquest matís és fonamental.
Podem acceptar que una part de les nostres disposicions personals està influïda per l’herència biològica sense deduir que hi ha una genètica específica de l’emprenedoria catalana, del pactisme o de la resistència política.
Els comportaments complexos depenen de molts gens i de múltiples circumstàncies ambientals.
Una persona pot tenir una gran facilitat per aprendre, però no desenvolupar-la per manca d’oportunitats.
Una altra pot tenir una gran capacitat de perseverança i dedicar-la a activitats completament diferents de les dels seus avantpassats.
I una tercera pot adquirir capacitats extraordinàries gràcies a la formació i l’experiència, sense que existeixi una tradició familiar prèvia.
Per tant, hem de distingir predisposició, capacitat, oportunitat i resultat.
No són equivalents.
Una predisposició pot facilitar determinats aprenentatges, però no garanteix un resultat.
Les oportunitats socials poden permetre o impedir que una capacitat es desenvolupi.
I el resultat final depèn de la interacció de molts factors.
Aquí apareix una idea interessant per estudiar el tarannà català:
Potser determinades tradicions culturals han afavorit històricament el desenvolupament de capacitats com la iniciativa, la cooperació o l’adaptació a les dificultats.
Si fos així, podríem trobar continuïtats de comportament sense necessitat d’atribuir-les a una constitució genètica exclusiva.
La biologia aporta part de les condicions individuals.
La cultura, l’educació i les circumstàncies contribueixen a determinar com aquestes possibilitats es desenvolupen.
El potencial humà no és equivalent al poder que una persona arriba a exercir.
Això ens porta a un altre aspecte essencial: l’existència de persones que poden tenir ascendències desconegudes fins i tot per elles mateixes.
10. Les línies maternes: la part de la genealogia que els cognoms poden fer menys visible
Durant molts segles, la reconstrucció de les grans famílies s’ha concentrat especialment en els cognoms, els títols, les herències i les successions patrimonials.
Aquests elements han estat sovint vinculats a les línies masculines.
Això ha produït un desequilibri en la memòria genealògica.
Els homes apareixen freqüentment com a titulars de propietats, càrrecs o drets successoris, mentre que les dones poden quedar identificades principalment per les relacions matrimonials i familiars.
Però la genealogia biològica funciona d’una altra manera.
Una persona rep aproximadament la meitat de l’ADN autosòmic de cadascun dels seus progenitors biològics.
I cadascun d’aquests progenitors havia rebut, al seu torn, material genètic dels seus pares.
Això significa que l’ascendència biològica es distribueix per multitud de línies familiars, independentment del cognom principal que conservem.
Imaginem una dona de l’any 1714, descendent d’una família vinculada a la causa austriacista.
Suposem que es casa amb un home d’una família partidària de Felip V.
Els seus descendents podrien conservar durant generacions el cognom associat a la família paterna.
Un investigador que només estudiés aquell cognom podria interpretar que es tracta d’una nissaga històricament borbònica.
Però la descendència biològica també incorporaria la família materna.
Aquest exemple és hipotètic, però mostra un mecanisme genealògic real.
Després de diverses generacions, aquestes combinacions es multipliquen.
Una mateixa persona pot tenir avantpassats procedents de branques familiars amb trajectòries històriques molt diferents.
Fins i tot podria descendir simultàniament de persones que van defensar bàndols contraris durant la Guerra de Successió.
No hi ha cap contradicció biològica en això.
I encara hi ha un altre factor.
La genealogia documental pot ser incompleta.
Poden existir fills adoptats, filiacions desconegudes, registres perduts, errors administratius o circumstàncies personals que no van quedar reflectides correctament.
Per això, un arbre genealògic és una reconstrucció de la informació disponible, no necessàriament una representació perfecta de tots els vincles biològics.
Ara bé, hem d’evitar una simplificació.
No seria correcte afirmar que les dones sempre coneixen la filiació biològica completa dels seus fills i que són les úniques capaces d’amagar-la.
Una mare pot desconèixer informació rellevant sobre la paternitat, pot haver estat víctima d’un engany o pot no disposar de dades sobre una adopció o una intervenció mèdica.
També poden existir ocultacions o errors provocats per homes, institucions i altres persones.
El problema no és una suposada tendència femenina a ocultar informació.
El problema històric és que els sistemes de registre i transmissió patrimonial no sempre han reflectit amb la mateixa visibilitat totes les línies familiars.
11. Les descendències invisibles: quan l’origen biològic no coincideix amb la història coneguda
Hi ha situacions en què una persona pot créixer convençuda de conèixer perfectament els seus orígens i descobrir posteriorment que una part de la informació familiar era incompleta.
Això pot passar per causes molt diferents.
Una adopció que no havia estat explicada, una paternitat atribuïda incorrectament, una donació de gàmetes, un error en un registre o la pèrdua de documentació poden produir aquesta situació.
Algunes d’aquestes circumstàncies són deliberades.
D’altres són accidentals.
I en alguns casos no existeix una única persona que conegui tota la informació.
Aquest últim punt és important.
No totes les històries desconegudes han estat necessàriament amagades.
Una informació pot desaparèixer simplement perquè no es va documentar, perquè els documents es van destruir o perquè les persones que la coneixien van morir sense transmetre-la.
Tanmateix, també han existit ocultacions deliberades.
En societats on els fills nascuts fora del matrimoni podien patir una forta estigmatització, algunes famílies van ocultar determinades filiacions.
En altres contextos, es van produir adopcions gestionades de manera irregular o sota pressions socials.
També hi ha hagut situacions en què persones amb recursos limitats van ser pressionades per lliurar fills en adopció.
Aquestes realitats mostren que la genealogia oficial pot divergir de la història biològica.
Però la qüestió interessant no és únicament que això hagi passat.
És comprendre’n les conseqüències.
Una persona pot desconèixer una part de la seva ascendència i, malgrat això, continuar sent biològicament descendent d’aquells avantpassats.
La manca de coneixement no modifica retroactivament la filiació.
Igualment, el fet de descobrir una ascendència desconeguda no transforma automàticament la personalitat, les capacitats o la identitat cultural d’aquella persona.
La descoberta pot tenir un impacte emocional important, però l’ADN que tenia abans i després de conèixer-la és el mateix.
Aquesta distinció evita atribuir al coneixement genealògic un poder que biològicament no té.
La informació sobre els nostres orígens pot canviar la manera com interpretem la nostra vida, però no determina per si sola qui som ni què podem arribar a fer.
12. Els infants sostrets i les adopcions irregulars: quan la filiació sí que ha estat alterada
La història contemporània espanyola ofereix un camp d’investigació especialment delicat.
Durant el franquisme i en dècades posteriors es van denunciar casos de sostracció de nounats, adopcions irregulars i alteracions de les filiacions familiars.
Aquestes denúncies han motivat investigacions judicials i actuacions de la Fiscalia General de l’Estat.
La Fiscalia manté des de l’any 2011 un seguiment dels procediments relacionats amb la sostracció de nounats i les adopcions irregulars. La seva memòria de 2026 continua recollint aquesta activitat de coordinació. fiscal.es
Això constitueix una evidència institucional de l’existència d’una problemàtica que mereix investigació.
Ara bé, és imprescindible distingir entre casos denunciats, casos investigats i fets acreditats judicialment.
No totes les denúncies han estat demostrades.
Tampoc no podem considerar provat un únic sistema que expliqui totes les situacions denunciades.
I, sobretot, no disposem de proves que aquestes pràctiques tinguessin com a objectiu general ocultar una determinada descendència genètica catalana.
Afirmar-ho sense documentació seria anar més enllà del que sabem.
Però l’existència d’aquestes investigacions sí que reforça una conclusió més limitada i defensable:
Els registres civils, sanitaris i familiars poden contenir errors o, en circumstàncies concretes, informació deliberadament alterada.
Per tant, quan existeixen indicis específics, pot estar justificada una investigació de la filiació real.
Aquesta investigació ha de respectar la privacitat, el consentiment i els drets de totes les persones implicades.
No es tracta de sospitar de totes les famílies ni de tots els hospitals.
Es tracta de reconèixer que les històries familiars poden ser complexes i que algunes persones tenen motius legítims per voler reconstruir els seus orígens.
13. La hipòtesi de l’ocultació per protecció: pot una família amagar una descendència per evitar represàlies?
Aquesta és una de les hipòtesis que mereixen una formulació especialment precisa.
Al llarg de la història, les persones han ocultat informació familiar en circumstàncies de persecució, discriminació, guerra o inseguretat.
Per tant, és històricament plausible que algunes famílies evitessin donar publicitat a determinades relacions o ascendències quan això podia representar un perill.
En el context posterior al 1714, els partidaris de la causa derrotada podien patir conseqüències polítiques i patrimonials.
Davant d’aquestes circumstàncies, és raonable preguntar-se si algunes persones van adoptar estratègies de discreció, adaptació o supervivència.
Però aquí hem de separar dos fenòmens.
La discreció sobre la identitat política està històricament documentada en moltes situacions de repressió.
L’ocultació deliberada de descendències biològiques amb la finalitat de preservar una suposada genètica catalana particular és una hipòtesi diferent, que necessitaria proves específiques.
No podem deduir la segona simplement perquè la primera sigui plausible.
Imaginem una família que després del 1714 decideix evitar qualsevol expressió pública de simpatia austriacista.
Podria continuar mantenint determinades conviccions en l’àmbit privat.
Els fills podrien créixer en una cultura familiar diferent de la que predominava a les institucions.
Al cap d’unes generacions, potser ja no recordarien exactament les raons inicials d’aquella discreció.
Però això representaria principalment una transmissió cultural i familiar.
No demostraria que existís una identitat genètica perseguida.
També cal evitar transformar la possibilitat de persecució en una explicació universal.
Que una informació sigui desconeguda no demostra que algú l’estigui amagant. Que una persona sigui discreta tampoc no demostra que descendeixi d’una família perseguida.
Aquestes interpretacions només serien defensables si disposéssim d’indicis concrets.
Per exemple, correspondència familiar, documents judicials, registres d’adopció o proves de parentiu que permetessin reconstruir els fets.
Sense aquests elements, la hipòtesi ha de continuar sent una pregunta oberta.
I formular preguntes obertes és perfectament legítim, sempre que no les confonguem amb conclusions demostrades.
14. La modèstia, la discreció i la supervivència d’una cultura
Hi ha un altre element del tarannà català que podríem estudiar: la relació entre discreció i capacitat d’adaptació.
En algunes tradicions familiars es valora especialment no presumir, no exhibir excessivament les possessions, treballar amb constància i donar més importància als resultats que a les aparences.
Aquesta imatge forma part de determinats discursos sobre el caràcter català.
Però, novament, no és una característica exclusiva ni universal.
La modèstia pot respondre a valors culturals, a l’educació, a les circumstàncies econòmiques o simplement al temperament individual.
També pot adquirir funcions diferents segons el context.
En una societat estable, la discreció pot interpretar-se com una virtut personal.
En un entorn de repressió política, pot esdevenir una estratègia de prudència.
I en un context econòmic, pot ser una manera de construir una reputació basada en la confiança.
Aquí podem formular una hipòtesi cultural interessant:
Determinades famílies podrien haver transmès hàbits de prudència i discreció perquè aquests comportaments els havien resultat útils en circumstàncies històriques adverses.
Això no significa que la prudència provingui genèticament de la repressió.
Ni que les persones modestes tinguin necessàriament avantpassats perseguits.
Significa que les experiències històriques poden influir en els valors que una comunitat transmet.
I aquesta transmissió pot continuar fins i tot després que hagin desaparegut les circumstàncies que la van originar.
La cultura pot conservar estratègies apreses molt abans.
Per això, en estudiar el tarannà català, seria interessant investigar no només els moments de confrontació pública, sinó també els períodes d’adaptació, reconstrucció i continuïtat quotidiana.
La resistència d’una cultura no sempre es manifesta mitjançant grans gestos polítics.
A vegades consisteix simplement a continuar parlant una llengua, transmetent un ofici o mantenint una tradició familiar.
15. Tres formes de poder: institucional, genealògic i personal
Una de les aportacions més interessants d’aquesta reflexió és la necessitat de diferenciar diverses formes de poder.
El poder institucional
És la capacitat d’exercir autoritat mitjançant governs, administracions, càrrecs, lleis i organismes polítics.
Aquest poder pot canviar com a conseqüència d’una guerra, una revolució o una reforma institucional.
El 1714 va representar un canvi profund en aquesta dimensió.
El poder patrimonial i genealògic
És la continuïtat de terres, propietats, capitals, títols i relacions familiars.
Pot transmetre’s mitjançant herències, matrimonis, compravendes i successions.
No coincideix necessàriament amb la descendència biològica.
Una persona adoptada pot heretar legítimament un patrimoni familiar.
Una persona biològicament descendent d’una nissaga pot no rebre’n cap propietat.
Per això, patrimoni i ADN no són equivalents.
El potencial personal
És el conjunt de capacitats, coneixements, disposicions i oportunitats que permeten a una persona actuar sobre el seu entorn.
Aquest potencial pot manifestar-se sense ocupar cap càrrec institucional.
Un artesà pot crear una innovació important sense formar part del govern.
Una mestra pot influir profundament en diverses generacions sense posseir cap títol nobiliari.
Una persona pot transformar una comunitat mitjançant la cooperació, l’enginy o el coneixement.
Aquesta dimensió és especialment rellevant perquè no depèn exclusivament dels privilegis heretats.
Però cal evitar anomenar-la valor genètic.
La dignitat humana i el valor social d’una persona no depenen de la seva ascendència ni de les variants del seu ADN.
Una cosa és estudiar científicament les influències hereditàries sobre determinats trets.
Una altra és establir jerarquies de valor entre persones o poblacions segons l’origen biològic.
No tenim cap base científica per fer aquesta segona operació.
La idea que sí que podem defensar és que les capacitats reals d’una societat no es poden deduir simplement de qui ocupa els llocs de poder.
En això, la reflexió sobre el 1714 és especialment reveladora.
La història d’un país no és únicament la història dels seus dirigents; també és la història del coneixement, el treball i la creativitat de les persones que el formen.
16. El tarannà català pot continuar existint en persones que desconeixen la seva ascendència?
Aquí hem de distingir dues situacions.
La primera és la d’una persona que té ascendència biològica vinculada a Catalunya, però que no coneix aquesta procedència.
La segona és la d’una persona que ha adquirit determinades pràctiques culturals catalanes sense compartir necessàriament aquella ascendència.
Totes dues són possibles.
Imaginem una persona nascuda fora de Catalunya, criada en una família que desconeix una part de la seva genealogia.
Una investigació posterior podria descobrir avantpassats catalans.
Això acreditaria una vinculació genealògica desconeguda.
Però si aquella persona fos emprenedora, prudent o especialment persistent, no podríem atribuir automàticament aquests trets als avantpassats catalans.
Per demostrar una relació causal necessitaríem evidències genètiques i psicològiques molt més específiques.
Ara imaginem una persona sense ascendència catalana coneguda que arriba a Catalunya, aprèn la llengua, participa en associacions, desenvolupa un ofici i incorpora determinades pràctiques comunitàries.
Aquesta persona podria transmetre perfectament aquestes pràctiques als seus descendents.
La transmissió cultural no necessita una continuïtat biològica.
Aquest contrast és important perquè ens obliga a reconsiderar què significa exactament la persistència del tarannà català.
Si el tarannà és principalment cultural, pot continuar existint gràcies a persones d’ascendències molt diferents.
Si alguns comportaments individuals estan parcialment influïts genèticament, aquesta influència no implica que pertanyin a una nacionalitat determinada.
Per això, una interpretació equilibrada seria considerar que la continuïtat catalana és el resultat de múltiples formes de transmissió que poden coincidir, separar-se o reforçar-se mútuament.
Aquesta explicació és més complexa que la idea d’una genètica catalana amagada.
Però també és més interessant, perquè permet investigar mecanismes reals.
17. Com podríem demostrar o descartar les diferents hipòtesis?
Una investigació rigorosa hauria de començar formulant preguntes diferenciades.
No és el mateix investigar la transmissió cultural del pactisme que la genealogia d’una família o la possible alteració d’un registre de naixement.
Cada qüestió requereix instruments diferents.
Per estudiar la continuïtat del tarannà català, podríem analitzar documents històrics, pràctiques associatives, formes d’organització econòmica i estudis sociològics de diferents èpoques.
Per estudiar la influència de la llengua, podríem comparar comportaments comunicatius i resultats de tasques concretes entre persones amb competències lingüístiques equivalents.
Per estudiar la descendència biològica, podríem combinar arbres genealògics i proves d’ADN, amb consentiment informat.
Per investigar una possible filiació alterada, necessitaríem contrastar registres civils, documentació sanitària, expedients d’adopció i resultats genètics.
Les proves de genètica genealògica tenen, a més, limitacions importants.
L’ADN autosòmic permet identificar determinades relacions familiars, especialment quan són relativament properes.
Però després de moltes generacions podem no conservar fragments identificables d’un avantpassat concret.
L’ADN mitocondrial permet estudiar una línia materna directa.
El cromosoma Y permet estudiar una línia paterna directa en les persones que el tenen.
Cap d’aquestes eines permet reconstruir per si sola totes les branques d’un arbre genealògic.
Tampoc no pot identificar l’orientació política d’una persona que va viure el 1714.
Cal recordar que les estimacions d’ascendència comercial depenen de les poblacions de referència i dels models estadístics utilitzats. No constitueixen certificats d’identitat nacional. Genome.gov
Si volguéssim investigar una ocultació deliberada, necessitaríem un grau de prova encara més exigent.
No n’hi hauria prou de descobrir que una filiació era desconeguda.
Hauríem d’acreditar qui va alterar la informació, quan ho va fer, amb quins mitjans i, si fos possible, per quin motiu.
La manca de documents no demostraria automàticament una conspiració.
I la presència de documents contradictoris tampoc no permetria atribuir responsabilitats sense contrastar-los.
Aquesta exigència és important perquè una investigació sobre orígens familiars pot afectar persones reals, la seva reputació i la seva intimitat.
La recerca històrica ha de servir per aclarir els fets, no per convertir la incertesa en culpabilitat.
18. Una hipòtesi alternativa: la continuïtat cultural pot ser més resistent que la continuïtat institucional
Arribats aquí, podem reformular la pregunta inicial.
Potser el fenomen més significatiu no és l’existència d’una genètica catalana oculta.
Potser és la capacitat d’una cultura per continuar reproduint-se malgrat la desaparició o la transformació de les institucions que abans la sostenien.
Aquesta possibilitat ens ofereix un model històric coherent.
Les institucions creen normes, organitzen recursos i transmeten valors.
Quan desapareixen, una part d’aquestes funcions pot continuar a través d’altres mecanismes.
Les famílies, les comunitats locals, les associacions, els oficis, les escoles i les xarxes de relació poden mantenir determinades pràctiques.
Al llarg del temps, aquestes pràctiques poden transformar-se i adquirir nous significats.
El pactisme medieval no és equivalent a les formes modernes de negociació política.
Un gremi del segle XVII no és equivalent a una cooperativa contemporània.
I la societat catalana del segle XXI és profundament diferent de la del 1714.
Però podem estudiar si existeixen continuïtats institucionals, culturals o simbòliques entre aquestes realitats.
Aquest plantejament té un avantatge.
No necessita imaginar una població biològicament immutable.
Accepta que la societat canvia, incorpora persones, modifica les seves tradicions i continua construint una identitat compartida.
Això no elimina la importància dels avantpassats.
Simplement situa la genealogia en el lloc que li correspon.
Els avantpassats formen part de la nostra història biològica.
Però les idees que defensem, els coneixements que desenvolupem i les decisions que prenem depenen també de la nostra experiència personal i cultural.
Una societat pot conservar una memòria col·lectiva encara que els seus membres actuals no siguin descendents exclusius dels habitants d’un període històric concret.
Aquesta observació és especialment rellevant per comprendre la Catalunya contemporània.
La continuïtat d’un poble no exigeix immobilitat genètica. Exigeix la capacitat de transmetre, compartir i renovar elements de la seva cultura.
19. El paper de les dones: transmissores de memòria, no dipositàries d’un secret genètic col·lectiu
Hi ha una dimensió del problema que mereix una reflexió pròpia.
Durant molts períodes històrics, les dones han tingut un paper essencial en la criança, l’educació inicial, la transmissió de la llengua i la continuïtat de les relacions familiars.
Aquest paper no ha estat exclusiu de les dones, però sovint ha tingut una importància especial en societats on les responsabilitats de cura estaven distribuïdes de manera desigual.
Quan les institucions públiques deixaven d’utilitzar una llengua, la transmissió dins de les llars podia contribuir a mantenir-la viva.
Aquesta continuïtat depenia de mares, pares, avis, àvies i altres persones de l’entorn familiar.
Aquí hi ha una idea que es podria investigar:
Les formes quotidianes de transmissió cultural poden tenir tanta importància històrica com les grans institucions polítiques.
Aquesta afirmació no implica que les dones hagin conservat secretament una determinada identitat genètica.
Implica que les persones encarregades de transmetre coneixements, llengües i costums poden tenir una influència social enorme sense aparèixer com a protagonistes dels relats polítics tradicionals.
Una àvia que explica històries familiars pot contribuir a conservar una memòria que no figura als documents institucionals.
Una mare que transmet una llengua pot ajudar a mantenir la continuïtat d’una cultura.
Un pare que ensenya un ofici pot preservar coneixements acumulats durant generacions.
I qualsevol altra persona que assumeixi aquestes funcions pot participar en el mateix procés.
La història del poder acostuma a registrar qui governava.
La història cultural també hauria de preguntar-se qui feia possible que una societat continués transmetent-se a si mateixa.
Aquesta perspectiva permet reconèixer el paper de les dones sense atribuir-los, com a grup, cap responsabilitat general d’ocultació.
També permet comprendre que moltes formes de continuïtat històrica han estat discretes, quotidianes i poc visibles.
No totes les persones que preserven una cultura apareixen als llibres d’història.
CONCLUSIÓ — El tarannà català no és un cognom, un càrrec ni un ADN
Després d’analitzar la història, la llengua, la genètica i la transmissió familiar, podem arribar a una conclusió que considero especialment rellevant.
La continuïtat catalana no es pot explicar únicament a través dels vencedors i els vençuts del 1714.
El poder institucional va canviar.
Algunes famílies van perdre privilegis i altres van obtenir noves oportunitats.
Hi va haver exili, repressió, adaptació i reconstrucció.
Però la vida social va continuar.
Durant els segles posteriors, Catalunya va experimentar profundes transformacions econòmiques, polítiques, demogràfiques i culturals.
La llengua va mantenir la seva continuïtat malgrat diversos períodes de marginació institucional.
Les famílies van canviar.
Els cognoms es van transmetre, combinar o perdre.
Les propietats van passar d’unes mans a unes altres.
I les identitats individuals i col·lectives van continuar evolucionant.
Per això, quan ens preguntem què significa el tarannà català, no n’hi ha prou de buscar una línia de descendència directa fins als austriacistes.
Tampoc no n’hi ha prou de considerar que els cognoms dels vencedors representen necessàriament la història biològica de les persones que els porten actualment.
La genealogia és més complexa.
Les línies maternes, les adopcions, les filiacions desconegudes i els moviments de població poden produir trajectòries que no coincideixen amb les històries familiars més conegudes.
Però aquesta complexitat no demostra, per si mateixa, una ocultació organitzada.
Quan existeixen indicis concrets d’una filiació alterada, la investigació està justificada.
Quan no existeixen, la hipòtesi ha de mantenir-se oberta sense transformar-se en una certesa.
La genètica pot ajudar-nos a entendre una part de la història de les poblacions i dels individus.
Però no pot determinar qui és culturalment català, qui comparteix uns determinats valors o qui disposa de més capacitat per contribuir a la societat.
En canvi, la història cultural ens ofereix una perspectiva molt interessant.
Una comunitat pot perdre institucions i continuar transmetent una llengua, uns coneixements i determinades formes de relacionar-se.
Aquesta continuïtat pot ser més discreta que el poder polític, però no necessàriament menys important.
Pot transmetre’s en una conversa familiar.
En un ofici.
En una associació.
En una escola.
En una manera de negociar.
En la decisió de continuar parlant una llengua quan les circumstàncies no ho afavoreixen.
Potser la història catalana no s’hauria d’explicar únicament a través de les persones que van ocupar els llocs de poder.
També s’hauria d’explicar a través de les que van continuar construint el país sense ocupar-los.
I potser és aquí on podem trobar una part important de la persistència del tarannà català.
No en una característica genètica exclusiva.
No en una descendència pura.
No en una superioritat biològica.
Sinó en la combinació d’herències personals, pràctiques culturals i experiències històriques que han contribuït a configurar una societat.
La reflexió final
Una persona pot portar un cognom català sense tenir avantpassats coneguts que participessin en els esdeveniments del 1714.
Una altra pot descendir biològicament d’una família austriacista i desconèixer-ho completament.
Una tercera pot haver arribat a Catalunya fa poc temps i contribuir decisivament a transmetre la llengua i la cultura catalanes.
Cap d’aquestes situacions determina el valor de la persona.
I cap no permet establir una jerarquia d’autenticitat catalana basada en l’ADN.
La distinció realment important és comprendre que l’herència institucional, l’herència biològica i l’herència cultural segueixen camins diferents.
A vegades coincideixen.
Altres vegades se separen.
I en determinats moments històrics poden entrar en conflicte.
D’aquí neix la pregunta que hauria de guiar una investigació sobre la continuïtat del poble català:
Com ha aconseguit una cultura transmetre la seva llengua, les seves pràctiques i la seva memòria al llarg de segles de canvis polítics, socials i familiars?
Aquesta pregunta es pot investigar històricament.
També es pot estudiar sociològicament i, en les qüestions pertinents, genèticament.
I pot donar lloc a descobertes interessants.
Però la seva força no depèn de trobar una genètica catalana secreta.
Depèn de demostrar com funcionen els mecanismes reals de continuïtat d’una societat.
Perquè, al capdavall, el que sobreviu a una derrota política no és necessàriament una institució, un cognom o una família concreta. Pot ser una cultura que continua viva perquè hi ha persones que la transmeten.
I aquesta continuïtat mereix ser estudiada amb tota la profunditat que permeten la història i la ciència.
Fonts principals per aprofundir
Les fonts següents permeten contrastar les afirmacions històriques i científiques de l’assaig:
- Parlament de Catalunya — Història de les Corts Generals i el pactisme de 1283
- Institut d’Estudis Catalans — Constitucionalisme i parlamentarisme a Catalunya, 1283-1714 (2025)
- Arxiu de la Corona d’Aragó — Decret de Nova Planta de 1716
- Generalitat de Catalunya — Orígens i història de la llengua catalana
- Nature Communications — Estructura genètica i migracions històriques a la península Ibèrica (2019)
- MedlinePlus Genetics — Influència genètica sobre el temperament
- National Human Genome Research Institute — Ascendència genètica, ètnia i identitat
- Fiscalia General de l’Estat — Investigacions sobre sostracció de nounats i adopcions irregulars
