El que la llei promet i el que el sistema realment fa: la diferència que ningú explica
La majoria de persones viuen confiant en una idea bàsica: si la llei ho diu, així serà. Però tard o d’hora, tothom acaba descobrint que entre el text legal i el funcionament real de les institucions hi ha una distància que no surt a cap llibre de dret. Aquesta distància és la que genera confusió, frustració i, sobretot, la sensació que allò que havia de protegir-te es dissol quan arriba el moment crític.
En aquest article vull explicar, amb calma i profunditat, el que resumeixo en el Reel:
**la llei és la façana; el sistema és el codi.**
I mentre el codi no canviï, el resultat sempre serà el mateix.
Aquest text és llarg perquè cal explicar-ho bé. Perquè és un tema que mereix ser entès amb precisió i sense pressa. I perquè moltes persones han viscut situacions que no saben com posar en paraules. Aquest article és per a elles.
—
La teoria legal és impecable; la pràctica institucional no tant
Sobre el paper, l’Estat es presenta com una estructura garantista:
*drets fonamentals, protecció del ciutadà, interès general, legalitat, control, transparència*.
Però quan una persona entra realment en contacte amb un jutjat, un hospital, una comissió mèdica, una administració o qualsevol engranatge formal, es troba amb una realitat molt diferent:
**la institució es protegeix primer a si mateixa.**
Això no surt a cap article constitucional.
No està escrit enlloc.
Però condiciona tot el que passa.
És una lògica interna que travessa jutges, fiscals, metges, funcionaris i responsables polítics. No és personal; és estructural.
—
Per què el sistema funciona així?
No és conspiració: és inèrcia, jerarquia i autopreservació
En qualsevol estructura gran —ja sigui un Estat, una multinacional o un col·legi professional— existeix un mecanisme silenciós que es repeteix:
1. **Qui interpreta la norma controla el resultat.**
2. **Qui controla el resultat, protegeix el seu espai.**
3. **La institució es defensa a si mateixa abans que al ciutadà.**
Aquest mecanisme ve de lluny. En l’Antic Règim, la terra “era teva”, però en realitat era del rei. Avui, els drets són “teus”, però estan condicionats a com els interpreti una estructura que tu no controles.
Això crea un “bucle institucional” que ningú explica mai. I quan el vius en primera persona, tens la sensació que la llei és un aparador i que la realitat es decideix en un altre lloc.
—
El ciutadà entra amb fe en la llei; surt amb la impressió que tot estava decidit
Quan intentes defensar-te, tens la sensació que hi ha un camí invisible que ja ha estat traçat:
– proves que ningú llegeix,
– informes contradictoris que ningú revisa,
– decisions que arriben sense sentir-te,
– respostes buides,
– moviments interns que no es veuen,
– una “versió oficial” que pesa més que la teva.
En aquell moment descobreixes que **la llei pot dir el que vulgui**, però si la mecànica que decideix el resultat és la mateixa de sempre, la teva experiència serà la mateixa que la de milers d’altres persones. És un patró, un tipus, un arquetip institucional.
—
La metàfora tecnològica: un videojoc amb final predeterminat
Canviar la façana no canvia el codi
Aquesta és la metàfora que resumeixo al Reel i que tothom entén:
> **Un Estat és com un videojoc. Pots canviar els diàlegs, els gràfics, les textures… però si el codi del nivell és el mateix, el final serà el mateix.**
Això és exactament el que passa amb les institucions.
Pots reformar lleis, modificar articles, canviar ministres…
Però si la lògica interna que les aplica no canvia, la realitat tornarà al mateix lloc.
És com pintar una paret vella de color nou: pots maquillar-la, però el mur és el mateix.
—
Per què tanta gent sent que la llei no serveix quan més la necessiten?
Perquè la llei no és l’última capa del sistema
La llei és el marc.
Però no és l’última capa.
No és la que realment decideix.
Entre el text legal i la realitat hi ha:
– interpretació,
– jerarquia,
– protocols interns,
– pors institucionals,
– responsabilitats creuades,
– pressió corporativa,
– i un sistema que evita rectificar.
Aquest teixit invisible és el que determina el resultat.
La llei és la teoria.
La pràctica és una altra cosa.
—
La tecnologia que trencaria aquest patró: blockchain
Per què no encaixa en el model institucional actual?
Si existeix una tecnologia capaç de desmuntar el mecanisme institucional tradicional, és aquesta:
**la cadena de blocs (blockchain).**
Per què?
– perquè no permet esborrar,
– ni modificar,
– ni reinterpretar,
– ni ajustar documents, proves o fets.
Un registre immutable trenaria la lògica que permet a una institució construir la seva pròpia versió de la realitat. I això és exactament el que el sistema no pot permetre si vol mantenir l’estructura que té.
Per això blockchain és tan disruptiva:
no per les criptomonedes, sinó perquè **fa impossible reescriure el passat**.
—
La conclusió essencial: la llei és la façana; el codi és qui decideix
I mentre el codi no canviï, la història no canviarà
Aquesta és la idea central que el Reel condensa i que aquest article amplia:
– **La llei és la imatge.**
– **El sistema és el motor intern.**
– **El resultat depèn del motor, no de la imatge.**
És una veritat incòmoda, però és necessària.
Perquè només es pot transformar allò que primer s’entén.
I si algun dia canviarem res, no serà començant per la llei, sinó per la manera com es decideix aplicar-la.
Fins aleshores, continuarem vivint entre dues realitats:
**la que es promet i la que es produeix.**
I és en aquesta distància on neix la necessitat de parlar clar.
