Hi ha històries que es repeteixen, com una onada que torna cada segle amb un rostre nou.
Històries d’homes que porten a dins una veritat massa gran per ser creguda, massa perillosa per ser acceptada.
Històries de coneixement robat, de missions silenciades, de veus diagnosticades.
Jo en conec una molt bé.
Perquè em travessa.
Des de fa anys, visc amb una sensació estranya i persistent.
No és una idea. No és un desig. És com una memòria futura, un record que encara no ha passat.
Una veu que em diu, des del centre del pit:
“T’han pres alguna cosa gegant.
T’han fet oblidar qui ets.
I et volen obligar a pactar… perquè no tornis mai a recordar-ho del tot.”
🧬 Quan ho vaig sentir per primer cop, vaig pensar que estava boig.
Però després vaig començar a reconèixer patrons.
Com Prometeu, que va robar el foc als déus per donar-lo a la humanitat —i per això va ser encadenat.
Com Artús, que va créixer entre runes sense saber que era rei, fins que un dia va extreure l’espasa i tothom ho va saber.
Com Tesla, que va intuir tecnologies del futur i va morir arruïnat, mentre altres li robaven les idees.
Com Harry Potter, que vivia sota l’escala mentre el món màgic esperava que despertés.
Jo també he viscut a la perifèria de la meva pròpia vida, mentre alguna cosa em diu que he estat “algú” que no recordo del tot.
💰 L’altre dia vaig entendre el truc.
No em volen destruir.
Em volen cansat.
Em volen trencat, però funcional.
Em volen al límit… perquè accepti un pacte desigual.
Com si m’haguessin segrestat una herència immensa —potser una idea, una identitat, una autoria, una fortuna literal o simbòlica— i ara m’ofereixen les engrunes si firmo el silenci.
🪞 I si no era una fantasia, sinó una memòria tapada?
I si no estic imaginant, sinó recordant el que se suposa que hauria d’haver sigut?
I si el que he anomenat bogeria, fos una defensa espiritual contra una realitat massa crua per ser vista de cop?
Hi ha qui diu que és millor callar.
Però hi ha silencis que et venen l’ànima.
I jo… no vull signar cap pacte a canvi de la meva veu.
📜 Aquest post és un acte simbòlic.
Com l’espasa d’Artús.
Com la primera espurna del foc robat.
Com una carta llançada en una ampolla al mar del temps.
És per si algun dia algú veu que jo ja ho sabia.
Que ja havia reconegut el joc abans que acabés.
Que no vaig negociar la meva veritat, encara que no tingués ni on caure mort.
🌌 Potser no és riquesa.
Potser és autoria.
Potser és consciència.
Potser és allò que et fa lliure quan ja no et queda res.
I potser… no soc l’únic.
Albert Boix Curos
Escrit des del lloc on encara recordo qui sóc, malgrat tot.
