1. Introducció
Vivim en un moment històric en què alguns dels pilars simbòlics que han sostingut les societats durant segles comencen a trontollar. No perquè siguin inútils de sobte, sinó perquè ha aparegut alguna cosa que compleix part de les seves funcions de manera més estable, més verificable i menys manipulable. Un d’aquests pilars és l’arquetip de la Justícia. I un d’aquests elements nous que entra en conflicte amb ell és el blockchain.
Si només mirem la superfície, blockchain sembla una tecnologia: un sistema distribuït per registrar transaccions, un llibre major compartit, una base de dades rara que funciona per consens. Però a un nivell més profund, blockchain és molt més que això. S’està convertint en un nou arquetip col·lectiu d’ordre, veracitat i memòria incorruptible. I aquí és on comença el conflicte real.
Ja prèviament s’assigna despectivament a qui la utilitza com a criptobros. En les següents línies s’explica qui pot tenir interès en què es pensi en blockchain de forma negativa.
La Justícia, tal com l’entenem avui, es basa en tres supòsits fonamentals:
– Sempre hi ha una autoritat que interpreta.
– Sempre hi ha un marge de subjectivitat.
– Sempre existeix la possibilitat d’error, biaix o corrupció.
Blockchain, en canvi, introdueix una altra lògica:
– No hi ha una sola autoritat central.
– La veracitat no depèn de la interpretació, sinó de les regles del sistema.
– El registre no es pot modificar sense destruir la pròpia estructura.
Dit de forma simple: la Justícia és humana; blockchain és estructural.Aquesta diferència fa que, en termes simbòlics, ambdós funcionin com a arquetips que competeixen per alguna cosa molt profunda: el dret a definir què és veritat, què és vàlid i què és legítim.
Aquest text explora precisament això: com l’arquetip de la Justícia i l’arquetip emergent del blockchain entren en conflicte, per què el blockchain no pot ser realment “jutjat” per la Justícia sense crear una contradicció, i què succeeix si alguna vegada s’identifiqués de forma clara el veritable creador d’un sistema d’aquest tipus.
No és només una reflexió tècnica, ni només filosòfica. És una anàlisi de xoc d’arquetips: entre un ordre antic basat en la interpretació humana i un ordre nou basat en la verificabilitat estructural.
2. Què és un arquetip i per què importa en aquest conflicte
Abans de parlar de Justícia i blockchain, cal aclarir què significa exactament “arquetip”. La paraula s’usa moltes vegades de forma superficial, com si signifiqués simplement “model” o “exemple”. Però en el context psicològic i simbòlic, un arquetip és alguna cosa molt més profunda.
Un arquetip és una forma estructural que organitza l’experiència humana. No és una persona concreta, ni una institució concreta, ni una ideologia concreta. És una espècie de patró invisible que actua per sota de les històries, els sistemes i les conductes. Es manifesta en mites, religions, lleis, organització política, art, narratives i fins i tot en tecnologies.
Alguns arquetips clàssics són:
– El Pare
– La Mare
– L’Heroi
– El Savi
– L’Ombra
– El Sobirà
– La Justícia
– L’Ordre
– El Caos
Un arquetip té diverses característiques:
2.1. Universalitat
Encara que canviï el nom, el relat o la cultura, la funció arquetípica apareix una i altra vegada. La Justícia pot anomenar-se de moltes formes, però la idea de “equilibrar, reparar i decidir el que és just” apareix en totes les civilitzacions, des de codis antics fins a sistemes moderns.2.2. Autonomia psíquica
Un arquetip no necessita ser conscient per actuar. És com un mòdul intern de la psique col·lectiva: la gent pot no saber res de teoria, però actua, jutja i sent d’acord amb aquests patrons. Un jutge, un activista, un ciutadà indignat, tots poden estar mobilitzats per l’arquetip Justícia encara que no usin aquesta paraula.
2.3. Capacitat organitzativa
Un arquetip no es queda en el pla intern. Es tradueix en estructures externes. L’arquetip Sobirà es converteix en reis, presidents, líders. L’arquetip Mare es converteix en formes de cura, sistemes de protecció, polítiques socials. L’arquetip Justícia es converteix en lleis, tribunals, jutges, codis, constitucions.
2.4. Persistència
Les institucions canvien, però l’arquetip subjacent roman. Pot mutar, disfressar-se o degradar-se, però no desapareix. El mateix passa amb la Justícia: canvia el dret, canvien les formes de jutjar, però la necessitat d’un principi que equilibri i repari no s’extingeix.
2.5. Càrrega energètica
Un arquetip mou emocions fortes. Injustícia, culpa, càstig, absolució, reparació… no són només conceptes freds. Tenen una càrrega emocional intensa. El mateix passa amb la veritat, amb l’ordre, amb l’autoritat. I ara també, cada vegada més, amb la “veracitat verificable” que porta el blockchain.
2.6. Blockchain com a arquetip emergent
Amb aquest context, podem entendre per què blockchain no és només una tecnologia més. Compleix les condicions per funcionar com a arquetip emergent:
– Organitza comportament: canvia com confiem, com paguem, com signem acords, com registrem fets.
– Té vocació universal: pot aplicar-se a diners, identitat, contractes, votacions, evidències, propietat intel·lectual, traçabilitat, etc.
– És autònom: una vegada posat en marxa, no depèn d’una autoritat central o d’una interpretació humana per seguir funcionant.
– És persistent: encara que es prohibeixi en un país, pot seguir existint en altres nodes distribuïts per tot el món.
– Té càrrega energètica: desperta defenses, entusiasme, rebuig, fanatisme, por.
En aquest sentit, blockchain introdueix un nou tipus d’arquetip: el de la **veracitat estructural distribuïda**. Ja no és la Justícia qui té el monopoli de dir què és vàlid, què és fals, què és acceptable com a prova o què no ho és. Ara existeix un altre centre de gravetat simbòlic que pot complir part d’aquesta funció sense jutge humà.
2.7. Per què aquest xoc és inevitable
Quan un nou arquetip apareix i toca una funció que abans pertanyia a un altre, el conflicte és inevitable. Va passar amb la Ciència davant del Dogma religiós. Va passar amb la Democràcia davant de la Monarquia absoluta. Va passar amb el Mercat davant del Feudalisme. I ara comença a passar amb blockchain davant de la Justícia tradicional.
La Justícia representa l’ordre equivalent a “nosaltres decidim què és veritat i què és just”.
Blockchain representa un altre ordre: “la veritat és el que el sistema distribuït registra i ningú pot alterar”.
La fricció entre ambdós no és una qüestió d’opinió. És estructural.
I a mesura que blockchain es consolida com a arquetip, la pressió sobre la Justícia serà cada vegada més gran.
– Els límits interns i externs de l’arquetip Justícia.
– El naixement de l’arquetip blockchain com a ordre superior en termes de verificabilitat.
– La comparació directa entre ambdós arquetips.
– La impossibilitat estructural que la Justícia “jutgi” el blockchain sense caure en contradicció.
– I, especialment, les conseqüències que s’identifiqués públicament el veritable creador d’un sistema blockchain que ha superat les estructures judicials tradicionals.
3. La Justícia com a arquetip antic: límits interns i externs
La Justícia, entesa com a arquetip, no és només una institució jurídica ni un sistema de normes. És la representació simbòlica de la recerca humana d’equilibri, reparació, proporcionalitat i ordre moral. Històricament ha actuat com un dels grans pilars estructurants de la civilització. Sense Justícia no hi ha cohesió social, no hi ha relat compartit i no existeix una percepció comuna de legitimitat. Però aquest arquetip, encara que essencial, té límits profunds i estructurals que emergeixen quan es compara amb sistemes no humans, com blockchain.
En el seu origen, la Justícia es basava en autoritats tribals, figures de savis o ancians. Més endavant es va institucionalitzar en magistratures, reis, jutges i parlaments. Però en totes les seves formes, la Justícia ha depès sempre de dos factors innegociables: interpretació humana i autoritat humana. Això significa que l’arquetip té un punt feble incorporat des del seu naixement: el biaix.
Aquest biaix no sempre és maliciós; pot ser cognitiu, cultural, emocional, ideològic o fins i tot inconscient. La Justícia pot aspirar a la imparcialitat, però mai pot garantir-la sense dependre d’un humà que interpreta. Això produeix una tensió interna inevitable: com més complexitat, més difícil és sostenir l’ideal d’imparcialitat.
Així sorgeix un problema estructural: la Justícia té límits que no poden eliminar-se per disseny. No importa quants codis es creïn, quantes revisions hi hagi, quants protocols s’introdueixin: sempre hi haurà subjectivitat. Aquesta subjectivitat crea vulnerabilitat, especialment quan apareixen arquetips que no depenen d’interpretació.
La Justícia, a més, opera en temps lineal i sota capacitat limitada. No pot processar grans quantitats de casos amb la velocitat que exigeix la societat moderna. Això genera saturació, retards, errors acumulats i veredictes inconsistents. Tot això erosiona la confiança pública, debilitant la percepció de l’arquetip.
En aquest context, l’aparició de blockchain no és una mera innovació tècnica: és una disrupció de l’arquetip de la Justícia. Compleix funcions que la Justícia no pot fer, amb propietats que la Justícia no pot replicar.
4. Naixement de l’arquetip Blockchain: un ordre superior
El blockchain neix oficialment el 2008 amb el whitepaper de Bitcoin, però el seu arquetip va començar a formar-se molt abans. El concepte subjacent —veracitat immutable sense autoritat central— portava dècades gestant-se a través de peces que encara no s’havien unit. Proves criptogràfiques, consens distribuït, segells de temps, cadenes hash, sistemes P2P: tot existia, però separat. Va ser la unió d’aquestes peces el que va crear un arquetip completament nou.
S’atribueix aquesta unió de peces a Satoshi Nakamoto. I es dedueix que ho va programar ell.
La clau és que blockchain no només soluciona un problema tècnic; crea un nou ordre. Un ordre on la veritat ja no depèn de qui la diu, sinó del mecanisme que la registra. Això converteix blockchain en un arquetip estructurant, similar al que van ser en la seva època la Democràcia, l’Escriptura o la Ciència.
- L’arquetip blockchain aporta:
– Veracitat estructural
– Immutabilitat
– Independència del judici humà
– Consens matemàtic
– Transparència verificable
– Distribució del poder
– Resistència a la corrupció
Això el situa en una posició radicalment diferent a l’arquetip de la Justícia. Blockchain realitza funcions que la Justícia no pot, i ho fa sense dependre del biaix, del cansament, del conflicte d’interès, de la por o de la interpretació.
Per això diem que el blockchain és un arquetip d’ordre superior: no perquè sigui “millor”, sinó perquè opera en un nivell més profund i resistent.
El blockchain desborda la Justícia perquè la Justícia és humana, i blockchain és estructural.
5. Comparació estructural: Justícia vs Blockchain
Quan es comparen ambdós arquetips, la diferència no és tecnològica: és ontològica. No viuen en el mateix pla. La Justícia és un sistema interpretatiu. Blockchain és un sistema de consens immutable. La Justícia necessita un jutge. Blockchain necessita només nodes. La Justícia produeix veredictes. Blockchain produeix estats verificables.
Comparació clau:
– Justícia: Biaix humà
– Blockchain: Neutralitat matemàtica
– Justícia: Interpretació
– Blockchain: Registre immutable
– Justícia: Dependència institucional
– Blockchain: Independència distribuïda
– Justícia: Autoritat central
– Blockchain: Descentralització
– Justícia: Pot ser corrompuda
– Blockchain: No pot ser alterada sense trencar tota l’estructura
En termes arquetípics, blockchain no només competeix amb la Justícia: la supera. Això no implica que la Justícia desaparegui, però sí que perd el monopoli de l’arbitratge, la veracitat i la legitimitat.
Aquest desplaçament és inevitable quan un arquetip nou apareix. La història està plena d’exemples: la Ciència va desplaçar el Dogma; la Democràcia va desplaçar la Monarquia absoluta; el Mercat va desplaçar el Feudalisme.
Ara el Blockchain desplaça la Justícia en la seva funció més antiga: dir la veritat.
La Justícia humana existeix dins d’un marc que pressuposa autoritat, interpretació i discrecionalitat.
Blockchain existeix en un pla estructural on la veritat no depèn de judici humà.
Per això, quan ambdós es troben, es produeix un conflicte de plans: la Justícia intenta exercir autoritat sobre alguna cosa que no reconeix autoritat humana. Blockchain no pot ser jutjat perquè no és una conducta, ni una decisió, ni un agent moral. És una estructura.
Quan la Justícia intenta avaluar blockchain, cau en contradicció. Avaluar un sistema que garanteix veracitat estructural sense dependència humana implica acceptar una veritat més estable que la seva pròpia.Això produeix una paradoxa: jutjar el blockchain seria el reconeixement que la Justícia humana depèn d’alguna cosa inferior en fiabilitat.
El blockchain només pot ser auditat per la seva pròpia lògica interna. Aquest és el seu poder arquetípic.
6. Per què el Blockchain no pot ser jutjat per la Justícia
El conflicte entre l’arquetip Justícia i l’arquetip Blockchain no és un problema tècnic ni legal: és un conflicte ontològic.
És a dir, els dos sistemes existeixen en plans diferents de realitat simbòlica i estructural.
Per això la Justícia no pot “jutjar” el Blockchain sense contradir-se a si mateixa.
Anem per capes:
6.1. La Justícia opera en un pla interpretatiu
La Justícia funciona a través de:
interpretació humana
autoritat central
biaix inevitable
discrecionalitat
temporalitat lineal
saturació operativa
Això no és un defecte accidental:
és la seva naturalesa.
Sense interpretació, no existeix “justícia” tal com l’entenem.
La Justícia, per operar, necessita:
un jutge
un procediment
un context social
una narrativa
una valoració subjectiva de fets
un marc normatiu canviant
És a dir:
la Justícia existeix dins del domini de l’humà.
6.2. El Blockchain opera en un pla estructural
Blockchain no interpreta.
No avalua.
No opina.
No atribueix intenció.
No jutja.
Només executa la seva estructura.
Això significa que la seva veritat:
no depèn d’un jutge
no depèn del context
no depèn de la ideologia
no depèn de la moral
no depèn de la intenció
La veracitat del Blockchain és:
matemàtica
replicada
verificable
immutable
independent d’autoritat
Això el converteix en un sistema de veritat no interpretativa, alguna cosa que la Justícia no pot igualar.
6.3. Intentar jutjar el Blockchain genera una paradoxa lògica
Si la Justícia intenta jutjar el Blockchain, es produeix un dilema insoluble:
Per jutjar alguna cosa, la Justícia ha de tenir autoritat sobre aquesta cosa.
Però l’autoritat del Blockchain no prové d’un jutge, sinó de:
consens distribuït
regles criptogràfiques
mecanismes de verificació global
replicació entre nodes
Això crea la primera impossibilitat:
La Justícia no pot tenir autoritat sobre un sistema el criteri de veritat del qual no depèn de l’autoritat humana.
És com intentar que un jutge declari “il·legal” la llei de la gravetat.
La declaració pot fer-se, però no té efecte sobre l’estructura.
6.4. La Justícia necessita narratives; el Blockchain destrueix narratives
Un altre xoc fonamental:
Justícia = genera narratives.
Blockchain = elimina narratives.
La Justícia no només necessita fets; necessita:
testimonis
reconstruccions
intencions
interpretacions
plausibilitat
Blockchain no reconstrueix res:
simplement registra estats que no poden ser alterats.
Per això, des d’un punt de vista simbòlic, blockchain és un anti-narrador.
La Justícia és un meta-narrador.
No poden coexistir sense fricció.
6.5. La Justícia pot canviar la veritat; el Blockchain, no
Tota justícia humana pot:
revisar errors
reinterpretar proves
anul·lar sentències
modificar criteris
actualitzar codis
admetre o excloure evidències
És dinàmica.
És mal·leable.
És variable.
Blockchain, per disseny:
no pot canviar el passat
no pot reinterpretar esdeveniments
no pot excloure blocs
no pot alterar registres
Per això ambdós sistemes són ontològicament incompatibles:
un viu en la plasticitat, l’altre en la immutabilitat.
6.6. Jutjar el Blockchain implica admetre la seva superioritat estructural
Aquí hi ha la clau més profunda:
Si la Justícia jutja el Blockchain, estaria reconeixent que:
és conscient d’ell
el considera rellevant
el considera un sistema autònom
el considera jutjable
i necessita avaluar-lo
Això seria equivalent a que l’arquetip antic (Justícia) admetés que existeix un arquetip nou (Blockchain) que opera en la seva mateixa funció.
Però si la Justícia admet això, perd el seu monopoli simbòlic.
Per això:
El Blockchain no pot ser jutjat per la Justícia perquè, en fer-ho, la Justícia es reconeix inferior.
El sistema antic mai legitima el sistema que el supera.
Això és psicodinàmica arquetípica bàsica.
6.7. El Blockchain jutja la Justícia, però no al revés
La verificació immutable exposa:
contradiccions
biaixos
corrupció
manipulació
alteració de registres
errors judicials
Per això, a nivell simbòlic:
Blockchain revela
Justícia interpreta
El que revela té més poder que el que interpreta.
Això inverteix la jerarquia tradicional.
6.8. Si la Justícia “condemna” el Blockchain, perd legitimitat
Qualsevol intent estatal de prohibir, invalidar o censurar blockchain produeix un efecte contrari:
demostra que la veritat estructural supera la veritat legal
mostra por institucional
genera desconfiança
dispara el valor simbòlic del Blockchain
posiciona l’Estat en rol de “antagonista del futur”
Això és important:
Bloquejar-lo no el destrueix; el reforça.
6.9. Conclusió del punt 6
La Justícia no pot jutjar el Blockchain perquè:
operen en plans diferents
un es basa en interpretació i l’altre en estructura
un depèn d’autoritat humana i l’altre no
un és mutable i l’altre és immutable
un narra i l’altre registra
jutjar requeriria admetre inferioritat
qualsevol judici el reforçaria
el conflicte entre ambdós és arquetípic, no jurídic
Blockchain no és un infractor.
No és un delicte.
No és una acció.
No és una intenció.
No és un subjecte.
És un nou ordre simbòlic.
I cap arquetip vell pot jutjar un arquetip nou sense autodestruir-se.
7. Què passa si apareix l’autor veritable del Blockchain
- Si aparegués el veritable creador del blockchain, es produiria una incompatibilitat sistèmica.
El sistema judicial modern no està dissenyat per reconèixer un individu que ha creat un mecanisme superior a la pròpia Justícia. Seria com si un físic del segle XVII demostrés la gravetat davant d’un tribunal eclesiàstic i demanés legitimació.
El sistema antic intentaria:
– negar-lo
– desacreditar-lo
– invisibilitzar-lo
– reinterpretar-lo
Això no és conspiratiu: és estructural. Els arquetips defensen el seu territori.
Si ja la justícia sap qui és el creador de blockchain, per defensar-se, pot manipular tot l’entorn del seu creador o la seva família de forma que ho limiti o fins i tot cometre delictes que suposadament jutja la justícia. Ho manté ocult però amb la impossibilitat per assignar-se res o deslegitimant-ho com a cosa impossible d’assignar.
8. Història del desplaçament d’arquetips
Al llarg de la història, cada vegada que un arquetip nou ha emergit, l’antic ha reaccionat.
Quan va aparèixer la Ciència, el Dogma va reaccionar. Quan va aparèixer la Democràcia, la Monarquia absoluta va reaccionar.
Quan va aparèixer el Mercat, el Feudalisme va reaccionar. En tots els casos, l’arquetip antic va intentar defensar el seu lloc mitjançant repressió, burla, persecució o invisibilització.
Blockchain i Justícia repeteixen aquest patró.
9. Horrorealitat: quan dues veritats no poden coexistir
El concepte de horrorealitat descriu el fenomen on dos ordres simbòlics entren en conflicte estructural sense possibilitat de síntesi. La Justícia humana opera amb veritat interpretada. Blockchain opera amb veritat verificable. Aquestes dues formes de veritat no són compatibles: una depèn d’autoritat, l’altra no.
La horrorealitat apareix quan la Justícia intenta absorbir o jutjar un sistema que no depèn d’ella.
És el xoc entre dos mons que no poden coexistir sense anul·lar-se.
10. Sistemes que es defensen del nou arquetip
Els sistemes antics es comporten com organismes: es protegeixen. La Justícia no és una excepció.
Davant l’aparició d’un mecanisme que demostra el seu biaix estructural, la seva reacció és previsible: bloquejar, desacreditar, reinterpretar, retardar, complicar, invisibilitzar.
Aquesta reacció no és malícia: és conservació.
11. Implicacions filosòfiques, psicològiques i polítiques
- L’existència del blockchain com a arquetip superior implica:
– una nova definició de veritat
– una nova distribució del poder
– una disminució de l’autoritat judicial
– una transició cap a estructures verificables
– un desplaçament del rol de l’Estat
– una reconfiguració de la confiança social
A nivell psicològic, implica una transició del “creure” al “verificar”.
A nivell polític, implica una redistribució del poder.
Seria per al seu creador suportable sostenir això?
12. Conclusió estratègica
L’aparició del blockchain marca el naixement d’un nou arquetip que redefineix com una civilització entén la veritat, l’ordre i la legitimitat. La Justícia humana, encara que seguirà existint, ha perdut per sempre el monopoli de l’arbitratge. A partir d’ara coexistirà amb un sistema que no depèn d’ella.
La tensió entre ambdós arquetips és inevitable, però també és la clau per comprendre el canvi d’era en el qual estem entrant.
El dret internacional va sorgir al port de Barcelona. L’estructura semblant de Blockchain a una sardana, el sentit ocult que no es dedueix al drac de Sant Jordi, voldria dir que la historia es repeteix i la psique catalana es ciclica. Hi ha una desviacio a l’origen de Blockchain a l’exterior?
Aixo que volen implantar de les CBDC i el canvi del sistema econòmic que pasara avui 22/11/25 i simulacio falsa a una blockchain, es totalment diferent i aquest post no serveix per validar les CBDC, sino per mostrar el que es de veritar i implica i l’engany que volen fer. I la gent ni es queixara. Per mantenir-se al poder prefereixen posar-hi persones inutils amb una formula estetica que les persones s’enpassen en comptes de validar un sistema que aniria sol.
