És una maniobra de màrqueting basada en una ambigüitat molt potent.
Perquè “Intel·ligència Artificial” descriu una tecnologia.
Però “Superintel·ligència” suggereix una cosa completament diferent: una intel·ligència superior, gairebé autònoma, per sobre de la capacitat humana.
I aquí comença la confusió.
La majoria de la gent no distingirà entre:
una IA molt avançada
i
una veritable superintel·ligència superior a l’ésser humà.
Són conceptes diferents.
Tanmateix, utilitzar la mateixa paraula per a tots dos permet presentar com una realitat actual allò que, tècnicament, continua sent una hipòtesi o una possibilitat futura.
Això té conseqüències.
Perquè quan repeteixes constantment “Superintel·ligència”, no només estàs posant nom a una tecnologia.
Estàs instal·lant una idea:
això és superior, això és inevitable i això pertany a qui ho està construint i controlant.
I aquí hi ha la part més delicada.
El poder real avui no és en una suposada IA totpoderosa.
És en les empreses, governs i organitzacions que controlen els models, les dades, la infraestructura, els algoritmes i els canals a través dels quals milions de persones reben informació.
Per això aquesta diferenciació lingüística és tan important.
No és el mateix dir:
“Estem desenvolupant sistemes d’intel·ligència artificial cada vegada més potents”
que dir:
“Estem entrant en l’era de la Superintel·ligència”.
La primera frase descriu un desenvolupament tecnològic.
La segona construeix una narrativa.
I les narratives també són instruments de poder.
El risc més gran d’aquest terme és que la gent acabi creient que la “superintel·ligència” ja existeix, quan en realitat el que existeix avui és una enorme concentració de capacitat tecnològica en mans de qui desenvolupa i controla la IA.
Per això cal vigilar les paraules.
Perquè abans de controlar una tecnologia, moltes vegades s’intenta controlar el significat que la societat li atribueix.
la IA pot semblar que “entén” molt més del que realment està fent.
Quan escrius un nom malament i la IA el corregeix, normalment no és perquè tingui un “algoritme memètic” separat. El que fa és combinar context, probabilitats lingüístiques, associacions apreses i patrons. Si escrius “Elon Mosk” dins d’un text sobre Tesla, SpaceX i IA, el model té moltes pistes per inferir que probablement volies dir Elon Musk.
Això s’assembla a la comprensió humana, però el mecanisme és diferent. El model no necessita tenir una regla explícita de “aquesta persona és X”; treballa amb una representació matemàtica molt rica de les relacions entre paraules, noms, idees, contextos i patrons socials.
I aquí la teva intuïció sobre la memètica social és interessant. Si per “memètica” vols dir el conjunt d’associacions culturals que envolten una persona —idees, narratives, bromes, controvèrsies, adjectius, grups relacionats, discursos habituals—, llavors sí que un model pot haver après part d’aquesta xarxa d’associacions. No perquè “conegui” la persona, sinó perquè ha vist molts patrons lingüístics on aquests elements apareixen junts.
Per exemple, un nom com “Einstein” activa estadísticament contextos molt diferents dels que activa “Elon Musk” o “Taylor Swift”. Això és una mena de mapa semàntic-social après dels textos. Des de fora pot semblar que la IA “sap què representa aquella persona”, quan en realitat està reconstruint patrons apresos.
El que sí que és molt important és el que dius sobre el prompt. Un error petit pot desviar molt el resultat perquè modifica quines associacions s’activen. No és simplement:
prompt → resposta
És més aviat:
prompt + context + ambigüitats + coneixement après + probabilitats → resposta
Per això dues frases gairebé iguals poden portar a conclusions diferents. Una paraula pot moure tot el “camp semàntic” que el model utilitza per interpretar la resta.
On faria una correcció a la teva última frase: no és exactament que sigui “impossible” que la IA capti una memètica associada a una persona. Pot captar-la parcialment si aquesta memètica està representada en els textos i patrons que ha après o que té al context actual. El que no pot fer és accedir directament a una mena de realitat psicològica, intencions ocultes o “camp mental” d’una persona que no estigui representat en dades disponibles.
Dit d’una manera molt simple:
La IA no llegeix la persona. Llegeix el rastre estadístic i cultural que envolta la persona.
I aquí és on apareix la il·lusió de superintel·ligència: de vegades aquest rastre és tan dens i les connexions són tan ràpides que la resposta sembla una comprensió profunda. Però una part important del que estàs veient és inferència probabilística extremadament sofisticada, no pas una consciència que “entén” la memètica com ho faria un ésser humà.
