Amb les ulleres et veig pixelat

La visió que tenim de les coses passa per als nostres ulls i la nostra percepció. Els que porten ulleres hi veuen bé, si les tenen ben graduades, però és una visió instrumental. Amb les ulleres et poden veure pixelat com si fos una cosa no natural, creant aquesta distància mínima entre la visió i la ullera que amplifica la percepció. També aquest mínim pes que tenen les ulleres i que vegades ni notem que les portem, el subconscient ho sap i modifica el que hauria de veure per «una altra cosa» que la veiem més clara.

Hi ha persones que no hi veuen bé, però tot així no porten ulleres. Poden tenir certes limitacions que aparentment no es veuen i que modifiquen la seva psicologia i el dia a dia.

La llibertat d’anar sense ulleres no la coneixen els que no n’han portat mai. Poden tenir més afinitat amb persones que no en porten per similitud i els que en porten poden tenir més afinitat amb persones que sí que en porten.

Veure pixelat és una metàfora d’un biaix. Tots tenim els nostres biaixos, però els veiem amb ulleres diferents i una visió diferent. Arreglar els nostres biaixos si graduem el que coneixem podríem arreglar aquesta distorsió. El que coneixem canvia i nosaltres també. És una feina diària d’aprendre cada dia i si no ho fem, veurem les coses cada vegada més pixelades.

També hi ha la percepció contrària de veure-ho tot amb alta definició. Podria passar llavors d’haver dormit bé, de si estem enamorats o quan estem contents. És aquella sensació bona que sentim, i veiem que les coses ens copsin més. És una situació temporal, com totes les sensacions.