Vaig ser obligat a fer «la mili» el 1990 després d’esgotar les pròrrogues. Tot un any perdut fent res, perdent el temps. En un període que tocava estudiar o tenir les primeres feines. Eren èpoques de «mili» diferents i encara amb ressaca franquista.
Avui dia les coses són diferents. El que correspondria a «la mili» ho fan els joves i no tan joves, amb la reivindicació de la independència als últims dies a les manifestacions. Associats als CDR o al Tsunami Democràtic de manera individual. Però desitjaria que no fos el temps perdut i es pogués millorar la situació cap a la independència. També els «ninis» sense rumb que no estudien ni treballen potser han trobat una motivació de la seva existència.
Fa poc, també han sortit alguns militars que es fan anomenar Tsunami Espanyol. La part contrària. Avui la «mili» no és un joc, és més de veritat i portada a l’acció. Són èpoques de «mili» diferents.
Diuen que tot torna. Potser d’una altra forma. És com allò que es deia que anem amb un vaixell i anem canviant i modificant les bigues i cabines navegant a la vegada. Desfer-nos dels pensaments anteriors costa. En comptes de canviar de vaixell, modifiquem el mateix.
Un apunt
La condemna forçada i orquestrada per sedició em fa pensar fonèticament el que era als anys 80 una cosa que en principi tothom i feia vores. Els «sidosos», els que tenien la sida. El record que els queda als jutges i els que són afins als espanyols d’aquestes semblances fonètiques fa passar als presos polítics, per una cosa que no són. I al seu entorn a un estigma que s’assembla.
