El que fem més son coses rutinàries, coses que ja les fem amb pilot automàtic, sense pensar. El camí que agafen les neurones al nostre cervell, ja no es un camí es una autopista. Ens posem el títol de la pel·lícula «L’aventura de la rutina» a la nostra vida. Amb salts que sobresurten de la rutina i desperten l’ànim.

Però quin tipus de rutina? Si la rutina es fer coses sempre diferents o la rutina es fer sempre coses iguals ho decidim nosaltres. Un exemple seria el fet de conduir un cotxe. Podem anar sempre per la mateixa ruta o anar descobrint noves rutes. Però l’acte de conduir potser que no parem atenció a la carretera ni als actes mecànics de la mateixa conducció. A vegades podem desconnectar la percepció de la conducció i fer que el subconscient condueixi mentrestant pensem amb una altre cosa.

Intentar fer coses poc rutinàries necessita de un activador extern a vegades. Però si es te un tarannà de motivació intrínseca la rutina la marca les circumstàncies internes, suposo. Sortir de l’autopista rutinària i a agafar un altre medi de transport o anar a peu es ben be una mena de tolerància al canvi.

La rutina es també per estar còmode. I també hi ha rutines incòmodes que no ens agrada fer però les fem. Que poden passar si son repetides moltes vegades a ser còmodes. Es com el de la mentida que si es repeteix moltes vegades passa a ser una veritat. Socialment creiem coses que perquè tothom ho pensa o sempre se ha fet així pensem que son certes encara que no ho siguin.

Conclusió

Animo a tenir mes un criteri tècnic que amb un judici de valor. La rutina se ha de canviar constantment perquè a la natura no hi rectes ni coses fixes, tot es canviant.


Comparteix