Hi ha una part del cervell que és l’hipocamp que s’encarrega de la memòria i l’orientació a l’espai. Amb un estudi que es va fer el 2000 als taxistes de Londres es va veure que aquests tenien l’hipocamp més desenvolupat que les persones normals. Havien de memoritzar molts carrers i moure’s per ells. Això voldria dir que la capacitat d’una persona no és una mesura, només és un condicionant físic o genètic.
Amb entrenament o rutines podem modificar el nostre físic tant del cervell com dels nostres muscles. Si una part del nostre cos no la fem servir, ens minvarà la nostra capacitat de fer les coses que aquella part ens permetria fer.
Un d’aquests taxistes si el posem a una fàbrica tancat o a una oficina pot tenir problemes psicològics precisament perquè el seu cervell no està preparat per aquesta tasca i està preparat per d’altres. Encara que tot es pot entrenar, pot ser més o menys traumàtic segons com sigui el nostre cos.
Els metges
Els que més poden dir que pot fer una persona són els metges. Són els estudiosos del cos i saben les limitacions que podem tenir. Estem condicionats segons com som per fer determinades coses, i fer coses que van en contra de la nostra naturalesa ens la poden fer els manipuladors de la finestra d’Overton. D’impensable fins a acceptable. Els passos de la finestra d’Overton són Impensable, Radical, acceptable, assenyat, popular, norma, popular, assenyat, acceptable, radical, impensable. Ens situen dins la finestra i ens van desplaçant fins a aconseguir canviar tant la nostra mentalitat com el nostre cos. Degudament entrenats podríem fer coses considerades impossibles i pensar de formar totalment radical.
Tampoc tots els metges podem fer totes les coses que els hi atribuïm. Uns estan preparats per fer unes coses pel seu condicionant genètic i de rutina que porten, i d’altres no. Com totes les persones.