Una foto no és una cosa de veritat, només és un símbol o un miratge d’un instant que no podem percebre en directe. L’instant agafat serà diferent depenent de la pantalla o paper o filtre aplicat a la foto. No anem cada dia a un museu de fotos i hi parem atenció a cada una d’aquestes. Ho hem convertit amb una síndrome de Diògenes de fotos. Potser sí que un altre dia les contemplem i recordem la situació i el símbol que representava. Encara que les particularitats de la situació que representava només les perceben els que feien la foto. I no estaven atents del que va succeir perquè estava fent la foto.

Tot això val tant per les fotos com per als vídeos. La societat-espectacle que representen només són una representació. L’empatia situacional no hi és.

El més important no és la informació de cada foto sinó els que fem amb aquesta informació. Una foto d’un radar de trànsit sí que es fa alguna cosa amb aquella foto. S’obté uns diners a canvi d’una infracció. Les fotos que es posen en un text, són un símbol de què hi ha escrit o un reclam per descriure el que s’hi trobaran. Les fotos familiars només són per recordar o saber com érem abans.

Les fotos que menys hem de creure però que la majoria creu són les publicitaries, les del diari i revistes. Han estat retocades o agafades d’una posició poc habitual.

L’art de fer fotos ha quedat minvat perquè molta gent en fa, La diferencia ja no és la qualitat de la foto, és més el missatge.

  • Una foto no és una cosa de veritat. Una situació que experimentem, sí.
  • La societat visual no és un experiment. Allunyar-nos de les experiències, sí.

Comparteix