Una foto no es una cosa de veritat, només es un símbol o un miratge d’un instant que no podem percebre en directe. L’instant agafat serà diferent depenent de la pantalla o paper o filtre aplicat a la foto. No anem cada dia a un museu de fotos i hi parem atenció a cada una d’aquestes. Ho hem convertit amb un Síndrome de Diògenes de fotos. Potser si que un altre dia les contemplem i recordem la situació i el símbol que representava. Encara que les particularitats de la situació que representava només les perceben els que feien la foto. I no estaven atents del que va succeir perquè estava fent la foto.

Tot això val tant per les fotos com per els vídeos. La societat espectacle que representen només son una representació. L’empatia situacional no hi es.

El mes important no es la informació de cada foto sinó els que fem amb aquesta informació. Una foto d’un radar de transit si que es fa alguna cosa amb aquella foto. S’obté uns diners a canvi d’una infracció. Les fotos que es posen en un text, son un símbol del que hi ha escrit o un reclam per descriure el que s’hi trobaran. Les fotos familiars només son per recordar o saber com érem abans.

Les fotos que menys hem de creure però que la majoria creu son les publicitaries, les del diaris i revistes. Han estat retocades o agafades d’una posició poc habitual.

L’art de fer fotos ha quedat minvat perquè molta gent en fa, La diferencia ja no es la qualitat de la foto, es més el missatge.

  • Una foto no es una cosa de veritat. Una situació que experimentem si.
  • La societat visual no es un experiment. Allunyar-nos de les experiències si.