La forma com està feta una explicació més que el contingut de l’explicació per als que no hi veuen som com mims de la paraula.

Si no s’entén una cosa, si no la podem veure, si ens l’han dit i ens imaginem com seria, potser busquem allò que no veiem secundada com un mim de la forma de la paraula. També amb com ens l’han dit.

Una capa baixa de l’Al·legoria de la Caverna faria que no es veiés el significat i anessin com a recurs a les metadades (les dades que descriuen d’altres dades), però només les capes que poden veure. A part del significat, l’estructura de la frase, si la relacionem amb una altra cosa o la imatge que pensem com és.

El motiu de per què no hi veiem pot ser variat. Els cecs no tenen visó i desenvolupen més el mim de la paraula, dedueixo. L’estrès visual de la síndrome de Stendhal faria que només observem poques coses i ens quedem amb el detall de les imatges de la nostra simbologia.

Es pot extrapolar a altres habilitats. El que no hi senten el mim visual del llenguatge del cos, de la lectura dels llavis els portaria a altres conclusions. Els que no oloren ni tenen gust el mim de la paraula que descriu l’aliment o l’olor ens pot semblar estrany quan estem acostumats al sabor i l’olor de manera natural.

Com que hi ha moltes sensibilitats, moltes habilitats i mancances o moltes cultures. Es més tangible ser flexible i curiós. Però encara hi ha persones que el pensament únic que definia Arthur Schopenhauer no el deixen. Són tancats d’esperit i poc evolucionats.


Comparteix