Sotmesos a agresions
Em faig creus de la capacitat del cos humà sotmès a agressions que a voltes van més enllà del que hom imagina assumible. Qui no s’ha estorat i fet càbales de com aconseguiren sobreviure part dels passatger de l’avió estrellat als Andes, per aquell que va surat a l’immens oceà abraçat a una fusta sense aigua ni menjar, amb un que perdé els dits del peus gangrenats per congelació i somia amb altre 8.000, del viacrucis viscut per persones amuntegades en una “patera” fins que arriben o se’ls rescata, però no, no vull posar l’accent a tot allò que agredeix el cos en grau extrem; segons la meva consideració son més doloses, punyents i lesives les invectives que infringeixen persones amb actituds de terrorisme psicològic adoptades con un deport o amb moments de dèria , amb actituds i paraules que menystenen, d’odi, d’indiferència, de desprisi, que soscaven la salut mental i la pròpia estima, aplicades de manera inconscient, vull pensar, al carrer, a la feina, fins contra el mateixos nostres amb actuacions maldestres per tal sotmetre, o per negar el dret de visites als fills, entre les moltes bestieses que perpetrem.
Nacionalismes
I ha una causa, però, que fa surar la fel i lo més podrit que hi ha dintre del ser humà i no es la religió, que Déu no do lo que provoca, son els nacionalismes. Les arrels, el sentit de pertinença a un lloc es personal i intransferible i l’individu mossega i malda contra tot allò que creu que atenta i perjudica al que entén com intocable, distingit amb la bandera pàtria , sense concessions , amb verbs execrables i disposat a la violència. El mateix que mataria per la Pàtria però tributa en altre país i el que ha rebut qualificació de les Universitats del país i en lloc d’aplicar els coneixements innovant i a l’emprenedoria, país de funcionaris, es venen per un plat de llenties migrant a altre nació per mor d’un sou fixe, o el que contracta ma d’obra que ve de fora, il·legal, però barata. Que s’escaboti, no es maldigui ni es faci befa de la pàtria, “perquè es el sentiment més gran”, però l’escanyen i rebreguen a tothora a conveniència llur, unida, això sí.
Els sentiments en si mateixos son neutres, però van infosos a les persones i et aquí on rau la qüestió. Cadascú, a la seva manera, s’identifica amb una realitat i se sent i se sap arrelat a un lloc, però algú te clar quin perímetre té aquest espai?. Tothom posa fronteres segons ha vist, viscut o après, però son diferents de les d’altres, i les que s’han de donar per bones?, quines son?, dons, des que temps es temps les regles les imposa el més fort i les que concedeixen el dret de conquesta?. Per això el mon es una olla de grills, tothom se sent robat i des ubicat.
Catalunya
En el nostre país (Catalunya) som una quarta part de la geografia que ens sentim envaïts i dintre l’àrea, una “meitat”? que en voldríem sortir. Aquesta reivindicació s’ha manifestat al carrer i uns polítics la defensen en els estaments institucionals. Anatema, traïdoria, una malfactors atempten contra la unitat Pàtria. Com un sol home, polítics, judicatura, certa patronal i mitjans de comunicació fan front comú per estroncar l’atreviment, però no per Espanya com presumeixen, perquè a un de Madrid l’hi bufa el que opini i vulgui un de Maçanet de Cabrenys, es perquè no se li desballesti la paradeta i perdi privilegis.
Gent valenta
Un munt de gent valenta i compromesa pateix les conseqüències repressores d’un 1-O, però encara cuegen, i els espanyolistes de pa sucat amb oli d’entre elles tenen dues figures que son per ells Ninots de Fira; “ fot-li, i jo l’encertaré amb una de més grossa”; la del Honorable President Aragonés, que no fa altre que exposar punts de vista i voluntats, sense faltar a la llei i menys guapo ha escoltat de tot i L’Honorable ex-President Puigdemont, el “prófugo de la Justícia”. Per cap Sàtrapa, Dictador feixista, provocador de l’Holocaust o assassí d’Estat s’ha abocat en aquest país tanta malícia, buscant els adjectius més despectius i feridors que contra el Ex-President Puigdemont, que no fa altre que reclamar i ser portant-veu de uns que volem caminar sols, sense tuteles interessades.
Però en va tanta aversió, lo que per altre requeriria divan de psiquiatre, menjat de temors i depressions en veure quan vilment se’l tracta, a ell l’esperona, els d’Amer son d’acer, i jo penso que veient la poca traça que empren els botxins d’Institucions i Medis per fer-lo desdir el reafirmen en que “si estaments tant esbiaixats i poc democràtics se’n senten perjudicats” segur que es camí bo i li validen les raons.
El calendari, a voltes casualment, juga el seu paper. Vint-i-quatre hores després de que l’Honorable Aragonés anés al parlament a defensar el dret a un referèndum d’autoderminació, es lliuraven els Premis Princesa D’Astúries a Oviedo. Un acte anyal de rellevància per a la Cultura i la Ciència en el que l’ínclit Monarca que tenim, enfosqueix el protagonisme que pertocava a la Princesa al pronunciar el discurs de consuetud.
Posició del rei
No era per analitzar l’estat de la Nació, que aquella gent s’havia reunit, però l’hi va faltar temps
a nostre Rei per, sense nombrar-lo, posicionar-se davant les paraules del Honorable President,
“Las soluciones llegaran como demuestra la historia de España de la unidad, nunca de la división.” Soc confós. Que volia expressar el Rei?, era un consell als polítics alhora que mentalitzava als súbdits perquè “los desafíos que nos toca afrontar” passessin per escoltar i buscar maneres de seguir junts, fent esmena d’un amenaçant discurs seu d’infaust record, o instava aplicar, per mantenir la unitat, els mateixos criteris d’antecessors seus que d’un Imperi “Donde no se ponia el Sol” n’ha quedat una part de la península Ibérica dintre la que una porció significativa del poble no s’hi sent pertanyent i vol sortir-ne.?. Molt confós, oi? .
