Avui a la contra de La Vanguardia hi havia un article del crític d’art Hubertus von Amelunxen. Afirmava que “si l’art serveix per alguna cosa, ja no ho és”. La interpretació del nostre cervell tàctil a les obres d’art fa que si que ho sigui. Provocar un esglai a l’estat d’ànim al veure una obra d’art o un canvi de percepció com una carícia mental, faria que se li pugui dir art.

De la percepció de les coses deia el llibre del judaisme del Talmud que “ les coses no les veiem tal com son sinó tal com som” encara que alguns l’atribueixen a Kant la frase. Fer la feina de critic d’art es com induir la teva personalitat a un argument crític. La crítica tindrà la base del mapa mental del qui la diu.

Avui dia tenim un excés d’informació que fa que tinguem que analitzar i seleccionar molta més informació que en èpoques pretèrites. Hubertus deia que davant grans obres d’art cada visitant hi triga de mitja vuit segons. Si ho comparem a les 2 h i 21 minuts diaris de mitja que el adults passen fent servir els seus dispositius mòvils (dada de la revista Muy Interesante) i el que es tardaria a recorre El Museo del Prado amb les seves 1.150 obres exposades. Es podrien visitar de 15 a 32 webs de les Top 5 de permanència a les webs, de 4’30 segons a 9’ 03 segons per web. La recompensa immediata que proporciona lo digital es preferida. Anar a un museu pot ser considerada una activitat més ocasional. I com que digitalment hi passem més temps, a l’hora d’anar a un museu la selecció que fem del quadres de només vuit segons la tractem com un fet digital.

Amb aquestes dades, el cervell passa a ser un cervell digital i no cervell tàctil. Part dreta o part esquerra del cervell. Ser critic amb l’art es com un fet digital que s’ha de valorar quasi com una manera jurídica. Aprendre a observar l’art es potser més un caire d’atenció i de concentració que avui la tenim força escindida. Està de moda el Mindfulness que podria ensenyar a millorar això.