Quant fem feina per d’altres la nostra personalitat passa a ser una personalitat que es donada a d’altres o multipropietaris. Com si exercim la prostitució de la nostra esencia.
Ens podem donar als altres sense tenir la mes mínima autoestima. Tenim varis propietaris de la nostra esencia. El fet de donar-ho tot al altres, fa que no pensem amb nosaltres mateixos. Bascular a el altres o jo es una lluita interna que tenen algunes persones.
Que es meu?
Es nostre i de cada un el que som capaços de convencer als altres que es nostre. Encara que som propietaris de moltes coses només es un miratge. La propietat es un mapa que hem asignat. Pot venir algu i dir que allo que et sembla que es teu és d’un altre. Si tens una personalitat de multipropietaris no s’et pot asignar res perquè et podrien dir que es d’una altre persona que hi ets propietat.
Compartir
Es fa servir el terme de compartir com una cosa bona. Compartir a la xarxes socials, compartir idees a la feina, compartir pis, compartir menjar, compartir despeses o la divisió del treball pot ser un a forma de donar abast, optimitzar recursos i ser mes eficient entre d’altres coses. Peró quin es el límit? Estem venuts a aquestes convencions socials de multipropietaris?
Amb l’increment de l’egoisme i el pensament únic i individualisme els que tenen personalitat de multipropietaris com subsisteixen? Posen la resiliencia cada dia com a rutina? El que s’aprofiten d’ells tenen cap mena d’empatía? Te cap mena d’importancia dir coses si tothom va a la seva?
Si no som propietaris de res, som propietaris de tot. Si som propietaris de moltes coses no som propietaris de res. Quant hi multipropietaris d’un mateix aquesta regla no funciona. Son altres capes de la veritat.
Pensament subliminal.
Divergencia
