L’aventura de la rutina

El que fem més són coses rutinàries, coses que ja les fem amb pilot automàtic, sense pensar. El camí que agafen les neurones al nostre cervell, ja no és un camí és una autopista. Ens posem el títol de la pel·lícula «L’aventura de la rutina» a la nostra vida. Amb salts que sobresurten de la rutina i desperten l’ànim.

Però quin tipus de rutina? Si la rutina és fer coses sempre diferents o la rutina és fer sempre coses iguals ho decidim nosaltres. Un exemple seria el fet de conduir un cotxe. Podem anar sempre per la mateixa ruta o anar descobrint noves rutes. Però l’acte de conduir potser que no parem atenció a la carretera ni als actes mecànics de la mateixa conducció. A vegades podem desconnectar la percepció de la conducció i fer que el subconscient condueixi mentrestant pensem amb una altra cosa.

Intentar fer coses poc rutinàries necessita un activador extern a vegades. Però si es té un tarannà de motivació intrínseca la rutina la marca les circumstàncies internes, suposo. Sortir de l’autopista rutinària i a agafar un altre mitjà de transport o anar a peu és ben bé una mena de tolerància al canvi.

La rutina és també per estar còmode. I també hi ha rutines incòmodes que no ens agrada fer però les fem. Que poden passar si són repetides moltes vegades a ser còmodes. És com el de la mentida que si es repeteix moltes vegades passa a ser una veritat. Socialment creiem coses que perquè tothom ho pensa o sempre s’ha fet així pensem que són certes encara que no ho siguin.

Conclusió

Animo a tenir més un criteri tècnic que amb un judici de valor. La rutina s’ha de canviar constantment perquè a la natura no hi ha rectes ni coses fixes, tot és canviant.